La primera vegada que vaig tenir consciència que la mort sotraguejava el meu entorn em va semblar que dir un ‘t’acompanyo en el sentiment’ era una fórmula excessivament protocolària que havia quedat buida de contingut. Jo encara era un nen i probablement no copsava la intensitat de la frase. Vaig preferir un simple ‘ho sento’, que em va semblar més autèntic.
I amb aquesta nova fórmula, igual de protocolària, vaig anar tirant una colla d’anys fins que un dia se’m va fer petita, molt petita. Va ser fa uns anys, quan un simple ‘ho sento’ no valia. Necessitava dir que feia meu el dolor immens que la mort havia provocat i a més, que el volia viure al costat dels altres que també el sentien. De cop, vaig entendre tot el significat d’aquell blasmat ‘t’acompanyo en el sentiment’ que havia descartat feia un grapat d’anys.
Acompanyar en el sentiment els amics està molt bé, sobretot si no ens limitem a acompanyar-los quan els sentiments són tristos. Perquè no acompanyar-los en les alegries utilitzant la mateixa fórmula? Una de les bromes sense gaire gràcia més utilitzades als casaments és acompanyar en el sentiment el nuvi o la núvia, com volent donar el dol pel nou estat civil que estrena. No. A partir d’ara, en aquest tipus de situacions els acompanyaré en el sentiment ententent que si el seu sentiment és d’alegria, el meu també ho serà. I si és de dubte o de pena, també els faré costat.