A finals de 2010 vaig ser a casa de Miquel Gil, a Catarroja, per fer-li una entrevista per a la revista Sons de la Mediterrània. Hi vaig anar acompanyat pel fotògraf Juan Miguel Morales, que va fer-li una (o dues, o tres) sessió de fotografies. Abans de l’entrevista vam anar a passejar a la vora de l’Albufera on, entre els clics de la càmera de Morales, en Miquel ens va anar explicant què significava aquell espai per a ell i els records de quan era petit.
L’entrevista va ser llarga i interessant però, malauradament, l’espai de què disposen les revistes és limitat. Així, la versió de l’entrevista que va aparèixer al número 21 de Sons només reflecteix la meitat de la conversa. Han passat més de tres anys i crec que l’entrevista segueix tenint molt d’interès. Per això, per primera vegada, la publico íntegra, amb un editatge mínim, el just per afavorir-ne la intel·ligibilitat. Si algún en vol fer ús, que citi la font, si us plau.
Al final de l’entrevista hi ha un video amb algunes de les imatges que Juan Miguel Morales va prendre aquell dia.

———————————————–

 

Miquel Gil: el picapedrer

 

Sempre has viscut a Catarroja?

Tècnicament, no. Jo vaig viure la primera part de la meva vida a un barri qur es diu La Florida, que és un barri perifèric del poble del costat, que es diu Albal. Però està molt més a prop de Catarroja. És un barri que es va formar amb les onades d’immigració dels anys seixanta. De vegades tinc el sentiment de ser un poc de Badajoz, d’on eren la majoria dels meus amics. Tots eren de Malcocinado: el meu amic José Manuel, el seu cosí José Antonio, una montonada de gent era d’aquest poble. Hi ha l’anècdota de l’entrepà. Més o menys tots berenàvem el mateix que era una espècie de mantega de diferents colors que es deia mantecover –amb el nom ja ho diu tot: era un cover de mantega. Déu sap què collons menjàvem…–. Ma mare em cridava i em deia ‘Miguelín, a berenar! l’entrepà!’… L’entrepà tenia gràcia però quan sa mare de José el cridava a ell i li deia ‘el bocadillo! per a mi allò era exòtic, molt més exòtic del que avui pot ser un sushi. I fèiem intercanvi d’entrepans només perquè el d’ell era ‘bocadillo’ i a mi això em sonava com de la tele. I menjàvem exactament el mateix.

I tots us consideràveu de Catarroja.

Sí. Jo venia a classe a Catarroja, pràcticament tota la meva família és de Catarroja. I físicament érem molt més propers a Catarroja que no a Albal.

M’has dit que amb els amics del carrer fèieu arca. Què era?

Sí. Arca és una paraula que ve de la guerra de les Germanies, quan dèien ‘Arca, germans’. I era un crit per emprendre la lluita. Fins la meva generació fèiem arca, que consistia anar al barranc. A una banda estàvem els de Catarroja i a l’altra els d’Albal, i a acaçar-nos a pedraes. Sempre acabava algú amb el cap obert. O anàvem a fer arca contra els de Massanassar i uns contra altres, a pedraes.

Quina edat teníeu?

Set, vuit o nou anys. Més tard, ja no. Després vaig començar a anar a fer el batxiller, qua vaig anar a l’escola Rodé. Aquella època va coincidir amb el temps en que s’estaven començant a organitzar les bandes. Jo pertanyia a una banda del barri de la Rambleta que aleshores li deiem el barri de Chicago. Els meus amics i jo érem de la  banda de Chicago. Ens dedicàvem a anar a les discoteques i pegar-nos i coses d’aquestes. Anàvem amb uns cinturons que feien pànic. Quan començà la moda de la reina de las fiestas y las damas de honor que normalment eren els pastosos del poble, ens dedicàvem a tirar-los ous i farina. Pegaven unes ploreres que te cagues perquè quan anaven a fer la presentació de la reina de las fiestas allà anàvem els quinquis amb els ous i la farina a acaçar-los… Després, quan va arribar l’epoca de la Transició i també una mica abans, quan calia organitzar serveis d’ordre de les manifestacions, moltes vegades tenia que recórrer a les amistats d’aquesta època. Anava a l’Ajax i li deia ‘tio, és que anem a fer una moguda…’ i s’apuntaven. No tenien cap sentiment revolucionari ni massa conscient de la democràcia però sí que els tocava els collons el règim i la prepotència policial que patien més ells que els ricatxons.

També anàveu a pescar anguiles d’una forma, diguem-ne alegal.

Clar. Tot això era el mateix. Hem viscut una societat que encara funcionava pels cicles agrícoles. No passaven de ser malifetes infantils. Anàvem a furtar melons i havies de fugir perquè no et pillés el forestal. Anàvem a pescar anguila, tenca i llisa d’una manera absolutament alegal. Agafàvem una corbella i, en els camps d’arròs segat que encara tenien aigua, anàvem passant-la i s’anaven enganxant-se per la panxa. O duies un tipus de petard que es diu masclet, que té una certa potència i que no s’apaga dintre de l’aigua, i el tiraves i veies com la part de dalt de l’aigua s’omplia de peixos mig morts, rebentats, atontats i només els havies de recollir. I agafaves la bici corrent que no et veiés ningú.

I arribaves a casa amb els peixos?

No convenia perquè te la guanyaves. Si duies sal, buscaves palla d’arròs i feies una foguera amb la palla d’arròs i tiraves els peixos allà dins. Quan s’apagava el foc, obries el peix, li tiraves sal i te’l menjaves. Per l’època de Nadal fèiem casetes amb les restes del blat de moro. Quan havien collit la patata anaves a espigolar, que és que quan l’amo ha collit el camp tu tens dret a anar al darrere a collir el que hage quedat. Era una manera de viure que no té res a veure amb l’actualitat. Els nostres amics eren del carrer i com a molt col·legues d’altres barris. Els amics del meu fill ja no són del carrer sinó que són del futbol, de l’escola… són amics fabricats d’una altra manera. Nosaltres jugàvem sempre al carrer. Els dies que feia ponent anàvem a pescar les anguiles que pujaven per les sèquies amunt. Les pescàvem des de casa mateix. Era molt diferent. Ens banyàvem a les sèquies i de tant en tant venia una taca d’oli i cridaves ‘oli, oli’ o ‘cagalló, cagalló’ perquè també venien cagallons surant. Ens apartàvem i el deixàvem passar i ens tornàvem a tirar perquè l’aigua era molt neta.

Enyores aquells temps?

No. Són temps diferents. Crec que eren de més qualitat. No tinc clar que això que entenem per progrés sigui realment positiu ni que ara visquem millor. Potser vivim més còmodes, tenim més coses a l’abast, podem consumir molt més i hi ha coses impensables com poder fer vacances… Però paguem peatges molt cars pel que fa a l’estrès i a la qualitat de vida. M’agrada molt la informàtica. Sóc un usuari informàtic a tots els nivells. Mai em situaré en contra del progrés perquè fer-ho seria ser reaccionari. No ho veig clar però tinc confiança en la humanitat. Aquí ens hem carregat el territori i a nivell global no hem aconseguit ni acabar amb la fam ni acabar amb les guerres. No hem fet aquestes coses que haurien de ser bàsiques.

Abans has parlat dels quinquis definint-te com un d’ells…

Aquí està, sí. A mi em van civilitzar en l’Institut de Silla. Jo era un quincarro de molt de cuidado i vaig anar a parar a l’institut de Silla per un mestre conegut dels meus pares que ja no sabien què fer de mi. Ja havia saltat del col·legi La Rodé i havia fet un any a l’Institut de Catarroja. En aquella època començava a tocar el baix en un grup de rock que fèiem versions de la Creedence, de Santana, de Chicago… Això barrejat amb el quincarronerio discotequero de les bandes… total que arribo a l’institut de Silla i el primer dia, a classe de religió vaig muntar tal pollo que Vicent Bermejo, el professor de religió, em va tirar de classe, que era el que jo volia. El següent dia que em tocava religió, abans de classe, m’agafa el Vicent i em diu ‘no cal que entres a classe. Digues la nota que vols i jo te la posaré. Tranquil, que no cal que vingues més’. Em va semblar de puta mare però al cap de dues o tres setmanes em va començar a picar el tema de no entrar a classe. En aquell institut hi havia una colla de professors que l’any següent van tirar pràcticament tots al carrer. En resum, jo a les tres setmanes entrava en classe; a les poques setmanes més fèiem una primera sortida de cap de setmana sota el paraigües del professor de Religió, xicons i xicones, que recordo que anàrem a un alberg a Reatillo, al costat de Requena. Als pocs mesos vàrem anar al primer Aplec de la Marina, que tinguérem que sortir per pates perquè pujava la Guàrdia Civil. A meitat de curs aparegueren unes beques per anar a Prada de Conflent a una cosa que es diu Universitat Catalana d’Estiu. Les beques venien d’una cosa que es deia Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma que després es va transformar en Acció Cultural del País Valencià. Tot això és la prehistòria. Jo tenia 14 anys. Vàrem estar una setmana a Sant Miquel de Cuixà. Allà entràrem en contacte amb una gent que estava formant la Nova Escolta del País Valencià. A partir d’allí vaig començar a sortir molts caps de setmana…

A Prada és on coneixes Vicent Torrent.

Sí. Jo era el pesat que estava tot el dia tirat per la gespa cantant cançons de Pi de la Serra. M’agradava molt Pi de la Serra. Allà vaig conèixer Vicent Torrent. Ell acabava de sortir de València Folk i tenia ganes de fer coses. De Catarroja a Torrent hi ha 5 quilòmetres però podies tardar unes dues hores en anar d’un lloc a l’altre perquè havies de passar per València, esperar un tren d’aquells de via estreta… total, que el meu pare em duia amb el 600 a assajar a Torrent. Així va començar Al Tall.

O sigui, que a l’Institut de Silla també és on et polititzes.

Sí. M’agrada dir que em civilitzen. Va coincidir que estava Josep Pitarch, Vicent Bermejo, Honorat Resurrecció… tot un seguit de mestres que han estat molt importants en els corrents de renovació pedagògica. Gent que era pròxima a Lanza del Vasto, que era un no-violent històric, deixeble de Gandhi. Amb aquesta gent vaig començar a conèixer unes possibilitats i una gent que no coneixia, primer per edat i segon per la realitat que m’envoltava.

Si el teu pare t’acompanyava als assajos és que ho veia bé. Quin ambient hi havia a casa teva respecte a la música i a la cultura en general?

Els meus pares no tenien cap consciència de res. Tenien una mica de por perquè sabien que jo sempre havia estat posat en mil històries, que tenia moltes inquietuds. Va arribar un moment que em va sorgir la possibilitat d’integrar-me en una banda professional, en una banda taurinomusical que es deia El Empastre i que tenia molta anomenada. Ara fa uns anys que s’ha desfet però en aquella època era com una allstar de les bandes valencianes. Els millors músics els tenia sempre El Empastre. Un estiu vaig anar uns quants bolos amb ells i m’ensenyaven a tocar la tuba. Volien afegir un baix elèctric i jo havia de tocar el baix elèctric i la tuba. Un tio meu, Vicent Bort, que era un saxofonista professional i que havia format part d’El Empastre, quan va saber que jo estava a punt d’entrar-hi, va fer tota la pressió que va poder perquè els meus pares no em deixaren. Em va dir ‘ves-te’n amb els peluts ixos que estàs, que això té més futur’. Jo havia deixat una mica Al Tall i me n’havia anat amb El Empastre i va ser el meu tiet el que em va fer seguir. I al cap de poc Al Tall va esclatar. Va venir Edigsa a València a gravar unes maquetes i vam passar una sèrie de grups. I de tots, van triar Al Tall.

A l’albufera ens has anat ensenyant de tota la línia de l’horitzó i quina era cada muntanya que es veia. Després ens has parlat de les herbes remeieres. T’interessa aquest coneixement de la terra?

Molt. Et puc dir on estan totes les mates d’espàrrec que hi ha en quatre quilòmetres i on estan tots els ginjolers. Suposo que l’haver-me criat al costat de Vicent Torrent i de gent que estima la terra, que estima la cultura i que estima el territori que xafa m’ha marcat. Jo he conegut Joan Fuster i he estat nits senceres en sa casa cagat de por i callat escoltant-lo amb la boca oberta. I he conegut Vicent Andrés Estellés i ens ha fet poesies a posta. I he passat estius amb Francesc de Paula Bruguera en el Perelló xerrant cada nit i això sent un crio…

Tot això després del teu pas per l’institut de Silla.

És clar. A l’Institut de Silla vaig començar a llegir Kafka i vaig llegir el primer llibre d’Enric Valor i em vaig penjar de Manuel de Pedrolo. I vaig anar descobrint aquesta realitat que el ‘imperio hacia Dios’ no t’ensenyava i em vaig adonar que la meva realitat era una altra. Amb Al Tall vaig fer més de mil actuacions xafant tot el territori i interessant-nos pel lloc on anava. A mi sempre m’ha agradat saber què és menja, com es viu i quines són les costums de cada territori.

Creus que per als que us agrada la música d’arrel és important aquest vincle? Per dir-ho gràficament, és pot fer música tradicional anant a sopar als MacDonald’s?

Sí, per què no? Es podria però seria una au molt estranya. Tenir interès per halloween, per MacDonald’s i per aquest tipus de coses no és una bona notícia, en principi. Si no ets capaç d’adonar-te del patrimoni material que tens a casa, dificilment t’adonaràs del patrimoni immaterial que hi ha, que és la música. Possiblement passaria per davant teu i no te n’adonaries. Ara bé, coses més rares s’han vist en aquest món.

Això també és aplicable al públic? Si es coneix el país s’entenen millor les cançons?

Crec que sí. Al final la música és música i és una qüestió estètica. Però si una persona és capaç d’emocionar-se davant d’una mata de farigola o una mata de romaní tindrà molta facilitat per emocionar-se davant de qualsevol cosa, inclosa una jota. Ara bé, si a tu no t’emociona res d’això i davant teu es carreguen 40 palestins i no t’entra mala hòstia és que alguna cosa no funciona per dins. Crec que tot va lligat.

Creus que estàs en el millor moment de la teva carrera, tenint en compte el moment creatiu, el reconeixement dels col·legues, el reconeixement del públic i l’existència d’una obra sòlida?

Sí, clar. No ser conscient d’això seria ingratitud. Ara bé, no sé si és el millor moment. L’època d’Al Tall també va ser molt potent. Omplíem camps de futbol. Vam actuar al Camp de Llevant, al del Saragossa, al del Barça, a les places de bous… Objectivament, no sé si ara seria on sóc sense aquell moment.

Però la feina creativa que feies aleshores i la que fas ara no té res a veure.

No. Per mi Al Tall va ser una escola. Amb el següent més jove em duia 12 anys. Sí que cada vegada vaig anar tenint més presència però no és comparable. El projecte Miquel Gil també és compartit però la diferència és que em responsabilitzo de la composició i de la direcció artística del projecte.

En algun moment t’has penedit d’haver deixat Al Tall?

No. El vaig deixar en el moment que vaig creure que era oportú fer-ho.

Ho dic perquè després d’una època de gran èxit et va costar molt tornar a arrancar.

Sí. Vaig passar per un moment de crisi personal. No tant per Al Tall sinó perquè s’ensorrava el que jo pensava que anàvem a fer. Jo em pensava que anàvem a fer la revolució. Quan veus que el primer que em diu ‘no tornaràs a actuar a la plaça del País Valencià per haver dit el terme ‘Països Catalans’ una nit de Sant Joan’ és un regidor del PSPV et tira les coses per terra. En aquella època encara es deia Plaça del País Valencià; després li van canviar per Plaça de l’Ajuntament. Després s’inventaren el terme ‘comodidad’ ai no, ‘comunidad’, perdó, ‘comunidad valenciana’. Després feren l’engendro aquell de la TVV en la que van minoritzar i estigmatitzar l’idioma amb una llista de paraules prohibides… Em vaig anar adonant que la societat no seria com havia pensat; jo m’havia arribat a creure que faltaven deu minuts per a fer la revolució comunista… I suposo que em van tornar a sortir les arrels quinquis i vaig passar a no creure’m res. De cop em vaig veure dalt de l’escenari cantant cançons reivindicatives que ja no em creia. A més vaig tindre problemes bastant importants amb el món de les drogues i vaig estar dos o tres anys a punt d’estar perdut. De fet, ningú no donava un duro per mi, jo era el que en diuen un ionqui, com ho érem molts de la meva generació.

Potser caldria aclarir que en aquella època el coneixement sobre les drogues no era el d’ara.

No teníem cap informació. No és comparable amb el coneixement que hi ha ara. De quinze a vint amics meus que estàvem a l’Assemblea Democràtica de Catarroja van morir de sobredosi o de coses associades amb l’heroïna. Jo me’n vaig lliurar encara no sé ni com ni per què ni de quina manera. Molts ens vam ensorrar emocionalment i vam entrar en una dinàmica de passotisme. Aquesta va ser una de les raons per deixar Al Tall. Recordo que també vaig deixar la militància política. Jo era militant del PSAN i recordo que ho vaig deixar quan van legalitzar el Partit Comunista, que tornava d’un Aberri Eguna. Als pocs anys vaig tornar a militar però ja no va ser el mateix. Als quatre dies ja no vaig aparèixer a cap reunió. Tot havia canviat.

Tornem al moment que deixes Al Tall.

Vaig passar uns anys refent-me i tornant-me a trobar. Recordo que quan feia tres o quatre mesos que havia passat la síndrome d’abstinència física, un dia em vaig atrevir a sortir al carrer. Recordo que vaig parar amb l’R5 davant la plaça de bous de València. I vaig estar dues o tres hores sense saber què fer ni on anar. Hi hagué un moment que se’m va encendre una llumeta i se’m va acudir d’anar al cinema. I al poc temps vaig recordar que un dia podia sortir a sopar… Tot això ho vaig viure amb la meva generació. Potser ens va passar als que estàvem més involucrats, als que anàvem per davant… al final, comptes i fas la llista i veus que caigué molta gent que era molt vàlida. Va ser tota una generació la que va patir. A més, va coincidir que va entrar la sida i aquí és quan jo m’ho vaig plantejar perquè queien com conills. I per sort no tinc res, no m’ha quedat cap seqüela. A partir d’aquí començo a refer la vida. Em vaig montar un estudi de gravació.

I d’aquí sortiria Terminal Sur.

Sí. Conec a Vicent Sabater i Salva Ortiz i començo a donar sortida a coses que no cabien a Al Tall. Recordo perfectament la primera vegada que vaig escoltar “El tonto Simón” de Radio Futura. Em va deixar amb la boca oberta. I les primeres maquetes de Los Burros. Allò era el que jo volia fer! I descobrir Ryūichi Sakamoto, a Peter Gabriel, a Paul Simon… De fet, amb Terminal Sur vam fer una cançó, “Sahariana” en la que jo havia agafat un mode de cançó de batre i per baix li havia posat la percussió del “Shock the monkey” del Peter Gabriel. Quan estàvem fent la prova de so va entrar el periodista de Discópolis José Miguel López i ens va enganxar: ‘quin morro, si això és el “Shock the monkey”!’ Però anàvem buscant coses. Teníem l’escenari ple de Commodores, d’Amigas, la primera versió de QBase, monitors de televisió perquè encara no n’hi havien d’informàtics…

Amb Terminal Sur utilitzeu, sobretot, el castellà. És una reacció amb el teu passat amb Al Tall?

És una reacció però no contra Al Tall. D’alguna manera s’havia narcotitzat la cultura. Havia començat la cosa de la subvenció i hi havia gent que s’havia arrimat molt al poder. Jo ho veia i em feia fàstic. Preferisc no dir noms. Hi havia coses molt mediocres però amb un màrqueting molt ben fet, que consistia en anar al Cafè Lisboa, en assistir a les estrenes i en exercir de cort cultural del poder. Eren els anys del PSPV a la Generalitat. A mi em donava molta ràbia aquesta transformació.

Per què es va acabar Terminal Sur?

Perquè no tinguérem paciència. El 86 havíem guanyat l’Encuentro Nacional de Canción de Autor de Jaén, que l’any anterior havia guanyat Ketama i el posterior guanyaria l’Albert Pla. Vam gravar un disc a Madrid durant tres o quatre mesos però no ens va agradar i després el vam tornar a gravar a València. El disc va funcionar molt bé però no vam tenir calma. A partir d’aquí començo a fer moltes produccions i molta música d’encàrrec. Cada 15 dies feia una cançó sobre un jugador del València, que passaven pel Canal 9 i que posaven a Mestalla. Arriba un moment que pensem en ressuscitar Terminal Sur però quan estavem maquetant les cançons, el meu amic José Manuel Casany, de Seguridad Social, comença a fer el trànsit de punkie a latino. Jo havia passat la fase de la salsa, de la Plateria, de la Fania All Star, de declarar-me fan de Los Chichos i Los Chunguitos… Llavors Seguridad Social ve a l’estudi on jo treballava a gravar ¡Que no se extinga la llama! (Gasa, 1991). Si mireu el disc veureu que hi ha guitarres meves. Mira quina visió comercial que tinc, que els darrers dies em vaig dedicar a fer manifestacions pel passadís dient ‘Fora “Chiquilla”. És una merda de cançó, no val res’. Al final no vam tirar endavant el segon disc de Terminal Sur, en part també perquè la meitat del grup estava amb Revólver i l’altra meitat amb Presuntos Implicados.

Quan decideixes cantar amb el teu nom?

Després de deixar Terminal Sur deia que a partir d’aquell moment treballaria en solitari, perquè així no em podria desfer. Però estava passant una època que no volia saber res d’escenaris. Estava enfadat amb el món. Però va arribar un moment que em va tornar a picar el cuquet. Un dia vaig agafar un llibre de Mario Benedetti, Poemas del hoyporhoy i Poemas de la oficina i vaig començar a musicar-lo. El vaig fer de dalt a baix. Vaig fer un CD que es va dir Buscando tu olor (Seminola Records, 1997), que el va editar una multibarrial, una una petita discográfica que arribava a un barri o dos de València però no a tota la ciutat. Al mateix temps vaig començar el tema d’Orgànic. Era una cosa que em devia. M’havia passat molts anys fent col·laboracions amb discos d’amics que venien i em deien ‘Miquel, fes una gitanà d’aquestes que tu fas’ i que jo sabia que volia dir que havia de fer una per la de l’ú o un fandanguet o unes albaes. I tenia ganes d’agafar aquestes coses i posar-les en primera línia. Llavors vaig anar a veure el meu amic Ramon Guillem, que a banda de ser un poeta reconegut és el bibliotecari de Catarroja, i li vaig demanar que em passés llibres. I vaig anar triant material per fer el disc i maquetant. A l’estudi hi treballava l’Efren López i el vaig enredar perquè m’ajudés. Quan vaig tenir la maqueta la vaig fer córrer per discogràfiques i vaig veure que no interessava a ningú.

Què et deien?

La majoria, res. L’únic que em va contestar em va dir que havia de fer cançons de l’estil Javier Álvarez i Pedro Guerra, que és el que es duia aleshores.

I després del què ha passat t’han dit alguna cosa?

Sí. Em preguntaven què feia en una discogràfica madrilenya. Al final, a través del Jordi de Ramon vaig conèixer el Lluís Puig. Recordo que em va trucar i vam quedar. Hi vaig anar sense cap confiança però a partir d’aquí tot va començar a xutar.

D’això en fa deu anys. Creus que has aconseguit un estàtus especial?

Noto el carinyo de determinada gent. Durant una època vaig fer entre trenta i quaranta col·laboracions l’any. Ve gent a demanar-me consell i els ajudo en la mesura que puc. He tingut premis i reconeixements als que he procurat no fer cas, és a dir donar-los la importància justa que tenen: dir moltes gràcies i a partir d’aquí seguir fent la meva. Però és un cercle molt concret. No sóc mediàtic en absolut, el nivell de mediatisme és el que és i al final estem orbitant sobre una quantitat de públic que fa que no puguis pensar que ets mediàtic. Sóc un picapedrer de la música. Tinc un martell i vaig picant la pedra, situació en la que em sento molt còmode. Una volta coberta la hipoteca i el menjar, el millor és anar lleuger d’equipatge. Els meus amics continuen sent els mateixos que quan era un nano. Aquells quinquis encara són els meus col·legues.

Has seguit visitant el bibliotecari de Catarroja per seleccionar els poemes que vols musicar?

No. He conegut els poetes i m’arriben molts llibres de poesia. Pràcticament ja no tire mà de Ramon.

Què ha de tenir un poema per què et sedueixi?

No ho sé. Jo faig servir la mateixa estratègia que he utilitzat sempre, que és llegir entre setmana, que és una lectura una mica més ràpida i començo a deixar paperets dins dels llibres. El cap de setmana ho rellegisc amb més tranquil·litats i els gravo llegint-los. I molts d’ells amb la guitarra a les mans. Després vaig eliminant. Al Per Marcianes fa dos mesos tenia 40 poemes i al final he treballat sobre 14 poemes. Moltes vegades la cançó surt a la primera i en canvi, altres cops he estat un any per acabar-la.

Hi trobes plaer en llegir poesia?

Sí. No sé definir-ho perquè dic que llig i escric d’orella. Vaig acabar amb dures penes el batxiller superior però la meva ortografia i la meva manera d’escriure és basa en el que he llegit. Per mi la poesia, com la pintura, és una qüestió de sensacions. Jo no sé de literatura però sí que sé la sensació que sento a l’acabar un poema de Casasses. Hi ha poemes que em deixen flotant, altres que em posen el cap per avall. La poesia t’ha de provocar sensacions. Recordo un poema que parlava de Flamingo Roads, d’un Mustang i dels tubs de neó. A mi allò em deixava ben fred. En canvi, n’hi ha un que parla dels “ulls de granota entre el llapó” i em feia venir el paisatge de l’Albufera. I veia el llapó, que és aquella alga verda que hi ha a les sèquies, i em veia quan anava amb una canya de pescar i una mica de cotó-en-pèl en l’ham i quan veies els ullets de la granota li ho arrimaves i com que són bobes, cap al sarró. O que l’amor és pa amb formatge. Em va deixar fet merda. Què ha dit el bèstia aquest? Quina definició ha fet en tres paraules!

Tens autors de capçalera?

Sí, el mateix Enric Casasses, Antoni Fornés, Anna Montero… Són gent que, sense adornar-me’n, veig que reincidisc en els seus poemes. Però no és res forçat, sinó intuïció, oïda.

Hi ha algun poeta que t’agradi però que hagis sabut musicar?

Em feien por els homenots: Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater… Em trobo més tranquil amb els de la meva generació. Ara em sembla que ja ho he superat perquè m’he enfrontat amb l’obra d’Estellés i em sembla que n’he sortit indemne.

També t’atreveixes amb alguna lletra.

Sí. Sempre n’hi poso una o dos però ho passo fatal. No veus que tinc un gran complexe que em fa sentir insegur? A Per marcianes hi ha la que dóna nom al disc, que és lletra meva, “De la mar” i “En acabant” amb un tros de text de Josep Albinyana i un altre que és meu. Em costa molt.

El teu repertori es completa amb peces tradicionals: “Cançó dels traginers”, “Bolero de l’Alcúdia”…

Sempre agafo alguna cosa del repertori tradicional però no ho considere el meu territori natural. Per mi, el territori natural és la composició a partir del poema i del codi tradicional. Els cuiners en diuen deconstrucció. M’agrada fer això, combinar diferents elements. Agafar la línia melòdica del “Bolero de l’Acúdia”, una cadència rítmica que està a cavall entre el sirtaki grec i el reggae jamaicà i ho fem conviure amb unes colombianes, amb un parado mallorquí i unes dansaes valencianes. Són farines que tornes a barrejar i que et donen una cosa diferent.

El nou disc es diu Per Marcianes. És un nou estil de música d’arrel?

És una posició, un punt de partida, una filosofia. És el fet de posar-te davant de la música tradicional amb el descaro suficient per no tindre complexos i no posar més límits que els de la pròpia imaginació. Hi ha granaínes, malaguenyes, rondenyes, per la de l’u, per la del dos, per la de l’u i del dotze, riberenques i jo m’he inventat aquest gènere, les marcianes. És una espècie de tango argentí per la de l’u.

Entre disc i disc dius que en graves un altre com a divertimento. Això és premeditat o te n’has adonat que ho feies inconscientment?

Ho he pensat després però em va bé aquest ritme. Una cosa són els discos on hi ha el pes del treball creatiu i una altra cosa és poder treballar amb altres textures musicals. crec que una cosa no treu l’altra. Entre Orgànic i Katà vaig fer un màster en música del Principat i va sortir el Terregada amb Psàlite i Lídia Pujol; entre Katà i Eixos va sortir el directe, que no era tan estrany i entre Eixos i Per Marcianes, ha sortit el disc amb el Manel Camp.

D’aquest darrer disc se n’han fet dues edicions.

Sí, la comercial i una altra especial numerada i signada i totalment artesanal de Jordi Albinyana, que és un pintor de la Vall d’Albaida. A partir d’aquí ens vam conèixer i tenim un negoci a mitges que apareixerà d’aquí a poc i que es diu Roba estesa, que a partir del seu treball li he fet una música. Serà un llibre amb música. Quan s’obri la caixa sonarà la música. És un sistema amb un xip d’última generació i va amb uns petits bafles per poder sentir. La música dura uns vuit minuts i hi cantem, poc, jo i el Botifarra.

Tenim la sensació que has obert un camí i que després s’hi han colat el Botifarra i el Carles Dènia.

Home, s’ha vist que un tio amb el codi tradicional i que més o menys funcionava, ha obert perspectiva i possibilitats. A poc anem aconseguint visualitzar les formes de cant valencianes. Quan vam començar amb l’Orgànic –i encara passa una mica– em presentaven com un cantaor flamenc. Ara estem donant a conèixer aquestes formes de cant. Analitza el repertori de Pepe Botifarra i veuràs que no va aparèixer ahir sinó que fa 30 anys que està buscant cançons. No és que s’hagi apuntat a cap moda sinó que ha donat a conèixer part del que ha estat fent els darrers 30 anys. I amb Néstor Mont van fer un gran primer disc. El públic ho va sentir i va flipar. És que és un gran comunicador. I Carles Dènia? Dènia li ha pegat una volta de rosca. Ha proposat una evolució del cant d’estil com fa generacions que no havia aparegut ningú que proposara això. Possiblement des dels anys 30 que no s’havia produït una evolució del nivell que proposa Carles Dènia. I això està molt bé. Jo vaig amb les meves cafrades de fer les meves cançons amb els poetes aprofitant el codi tradicional… Que he obert un camí? No ho sé. És d’una importància relativa.

Miquel Gil, el Botifarra, Carles Dènia… Quin serà el següent?

Sí. Apunta un nom que hem de fer força per fer-lo sortir. És un xaval d’Alacant que es diu Jorge Cobos i que acaba de treure un disc amb el seu grup, El so dels barrejats. És una bèstia amb les variants alacantines. Fixa’t, jo cante més arabitzant que Pepe Botifarra. A l’Horta cantem més melismat i a la Costera canten més pla. A Alacant tenen una altra manera de cantar, pareguda a la de l’Horta. A l’últim disc de Pepe hi ha una jota en directe en la que cantem Jacint Hernàndez, Jorge, Pepe i jo. Fixa’t com canta. I n’hi ha més. Un xaval jove que es diu Toni Guzman, deixeble de Fermín Pardo. I molts més als que demano perdó per no citar-los.