És trista l’escassa repercussió que ha tingut la mort de Delfí Abella als mitjans de comunicació. Ja en volia parlar la setmana passada però vaig voler deixar un petit lapse de temps per veure si apareixien noves informacions.

Trist perquè només un sol diari en va informar puntualment: El Punt, el divendres 2 de febrer. Trist perquè l’endemà, només ho van explicar tres diaris més: La Vanguardia, El Periódico i el Diari de Girona. I trist el paper que va fer l’Avui, informant els seus lectors dos dies més tard.

El cas de l’Avui és curiós. Hauria d’haver estat el primer diari a donar la notícia per l’estreta vinculació entre Josep Porter, antic mànager d’Els Setze Jutges, i l’Avui. Al final, no només són els últims a dir-ho sinó que publiquen la notícia l’endemà que, al mateix diari, Isabel-Clara Simó, ja hi hagi publicat un article d’opinió. Una petita descoordinació entre seccions, incomprensible per als lectors.

Delfí Abella va ser el primer cantant a incorporar-se a Els Setze Jutges fora del nucli fundacional. Ja era un reconegut psiquiatre i mai no va pensar a deixar la seva feina per dedicar-se a cantar. Tot i això, confeccionava uns textos d’alta qualitat literària i va fer algunes cançons que avui, més de quaranta anys més tard, es poden cantar i segueixen plenament vigents. Penso, per exemple amb “Cap al futbol”.

El 68 va deixar de cantar i amb l’arribada de la democràcia va figurar a les llistes de l’UCD-CC, una dada de la seva biografia que tampoc no he llegit en cap dels articles.

Ha publicat llibres de psiquiatria entre els que hi ha Mossèn Cinto vist pel psiquiatre o Geni i catalanitat de Ramon Llull. Un home actiu i compromès amb el seu temps.

La desaparició de Delfí Abella se suma a la de Miquel Porter Moix el 2004. És, per tant, el segon component d’Els Setze Jutges que ens deixa.

Trist, que Porter i Abella ens hagin deixat sense rebre l’escalf d’agraïment que mereixien i que mereixen tots Els Setze Jutges. Potser ja seria hora que els féssim un veritable homenatge nacional.