Aquest matí, mentre esmorzava, pensava que havia d’escriure el post si no volia faltar a la cita que m’he autoimposat d’escriure cada divendres. Però no tenia gaire clar el tema. Quan he connectat l’ordinador i m’ha aparegut l’article La mala salud del ‘rock català’ de la periodista esportiva Laura Crespo, ho he vist clar.
Després d’un retrat certament esbiaixat de l’actualitat de la música en català, la noia s’atreveix a fer afirmacions tan categòriques com: ‘personalment, fa temps que m’avorreix sentir música en català, que em sembla tota igual’ o ‘que falten idees noves, grups que aportin qualitat o veus en les quals fixar-se sembla obvi’?’.
És clar, Crespo té 30 anys i deu formar part d’aquesta generació de llops periodistes que han crescut llegint i creient-se el que diu El País. Com sabeu, en aquest diari, la informació de la música en català l’ha signada durant molt de temps el periodista Luis Hidalgo, que també ha estat el responsable de programes musicals de TV3. Hidalgo es va distingir, des de les planes d’El País, per la seva animadversió envers el rock català i per ser un dels impulsors de la campanya que assimilava rock català i subvencions. Com si els músics de Sau, Sopa de Cabra i Els Pets cobressin de la Generalitat, quan en realitat el que rebia un sou a càrrec de l’erari públic era ell mateix, que els sous de TV3 els paguem entre tots.
En fi, tornem a la senyoreta Crespo. El més divertit de l’article, que es publica sota l’empara del paraigua de La Vanguardia, és que per reforçar i donar credibilitat a la seva teoria, contrasta la seva opinió amb un grup català que canta en anglès: Mendetz. Aquests, en un acte de generositat, salven Antònia Font de la crema de tot el que sona en català.
No podem rebatre –seria massa fàcil i avorrit– cada argument que exposa a l’?’article. Centrem-nos en un parell d’idees. Diu que l’avorreix la música en català i que tot sona igual que fa 15 anys. Per desmuntar aquesta afirmació només cal que escolti alguns dels discos que han aparegut aquest 2006: Amb lletra petita de Conxita, La manera més salvatge d’Enric Casasses i Pascal Comelade, Obrador de Xerramequ Tiquis Miquis, Clavell morenet de La Troba Kung- Fú, Electrokàustik de Kitsch, Flors de joglaria de Xavier Baró, a banda d’Antònia Font, que sembla que després de 5 discos ja ha descobert. O que senti els discos de debut d’Splac, Splac; de Plouen catximbes, Plouen catximbes i d’El fill del mestre, 78. Algun d’aquests s’assembla al so de fa 15 anys?
Per acabar, acusa els grups catalans de poca imaginació i de versionar cançons anglosaxones, cosa que descriu com ‘un pobre recurs, símptoma de falta de creativitat i de ser escassament originals o, pensant pitjor, tenir ganes de guanyar una subvenció de manera fàcil i ràpida’. Molt bé. He sentit moltíssimes versions fetes per grups espanyols i mai he llegit ningú que digui que les fan per manca de creativitat o per ser subvencionats.
A mi em sembla que hi ha molt d’autoodi en aquell article. L’únic encert que li reconec és que el va postejar el dia més indicat: el 28 de desembre.