Que no s’anunciï una negociació entre l’Estat espanyol i la Generalitat és una bona notícia. Com també és una bona notícia que hi hagi tants actors internacionals que s’hagin ofert per fer de mitjancers, símptoma claríssim que la via de la negociació si bé no és l’única que hem de tenir en compte, sí que és la que la comunitat internacional avalaria. Una comunitat internacional en la que no hem de dipositar gaires esperances, però sí que pot ser decisiva a l’hora d’aconseguir que el Gobierno segui a la taula de negociació.

Vistes les declaracions de personatges de la vida política espanyola com José Maria Aznar, Pepe Bono o Albert Rivera, el presidente espanyol Mariano Rajoy no pot permetre’s el luxe d’anunciar una negociació. La pressió que cauria sobre ell –mediàtica i política– seria inassumible. Hauria de dimitir, convocar eleccions i la possibilitat de negociació s’hauria esvaït qui sap si per sempre.

L’única sortida raonable és una negociació en secret, sense llums ni taquígrafs, que s’anunciés quan ja estigués resolta. Amb un anunci solemne amb els mitjancers –òbviament de prestigi internacional indiscutible– al costat. Política de fets consumats. I una negociació que fes que la Generalitat renunciés a la proclamació immediata d’independència i l’Estat renunciés a l’aplicació del 155 i retirés la Policia i la Guardia Civil que ha enviat les últimes setmanes a Catalunya. I un resultat final que ja està escrit: convocatòria de nou referèndum d’independència, aquest cop acordat amb l’Estat si pot ser abans que acabi l’any.