La dinàmica de les publicacions periòdiques tradicionals –és a dir, les que es publiquen sobre paper– de vegades són perverses. Els calendaris exerceixen la seva dictadura i això es contraposa amb el dia de la quotidianitat. Vull dir que quinze dies abans que arribi la revista al quiosc ja no s’hi poden incorporar noves informacions. Això fa que, per exemple, un concert que es faci el dia 20 de gener més no pugui sortir a la revista de febrer (que ja està tancada redaccionalment) i que habitualment es consideri que per al març ja ha quedat antiquat.

Tres quarts del mateix passa amb les crítiques de discos importants. Si abans se sentia una certa pressió per no anar a remolc de les publicacions diàries i setmanals que podien parlar-ne abans, ara la situació s’ha agreujat amb l’existència dels digitals. Això fa que sovint, les crítiques s’hagin de fer amb poc temps i sense el disc físic a les mans.
Explico tot això per contextualitzar la meva crítica al disc Quan abril era abril d’Eva Dénia. Val a dir que no rectifico ni un mil·límetre l’essència substancial de l’escrit publicat però sí que és evident que caldria fer algun matís. I per no allargar-me, jo mateix em denuncio l’errada més flagrant que hi ha. He de dir abans que res que m’ha agradat molt el disc de l’Eva i així ho expresso a la crítica publicada aquest febrer a Enderrock. Però hi ha alguna frase que hauria de modificar. Vaig escoltar el disc per Spotify sense tenir accés a la informació complementària que aporta el llibret. No és cap justificació, és una explicació. I sí, em va passar per alt que “El paraigua” era una versió de Brassens. A l’escrit parlo d’«“El paraigua” de reminiscències brassenianes». Mira si tenia reminiscències brassenianes que era una versió! El més trist és que es tracta d’una cançó coneguda que ja havia estat adaptada al català amb anterioritat per Josep Maria Espinàs l’any 1962. Et demano, Eva, disculpes.