La lluita (im)possible

Els idealistes ja ho tenen, això. Estan condemnats al fracàs perquè sempre hi ha un ideal més per al qual combatre. Llach ens va enganyar perquè no ens va advertir que rere l’estaca no hi havia un paradís de llibertat sinó una altra estaca que també calia tombar i després una altra, i una altra, i una altra… Esclar que també ens ho podem mirar des de l’altre punt de vista i pensar que si hem ajudat a debilitar una de les estaques, ja hem contribuït a fer el món una mica millor.

IMG_20150808_222945

Tot plegat ve a tomb del festival Camallera Cançó. República de les paraules d’estiu, una iniciativa que té tots els ingredients per convertir-se en un estrepitós fracàs i que en canvi, amb l’impuls de l’incansable Pere Camps, tira endavant i ja ha celebrat set edicions. Un festival fet en una població petita i disseminada, a l’interior de l’Empordà, sota l’ombra dels grans festivals d’estiu que se celebren els mateixos dies i que tenen molt més poder de promoció i capacitat de mobilització, una programació que crida només a l’espectador mobilitzat, al que entén la Cançó com una eina de transformació, i activitats paral·leles que s’adeqüen al mateix públic.
Però amb això, Pere Camps no en té prou. I afegeix un altre factor al festival: la reivindicació que s’acabin les obres del Cinema Sonora de Camallera per poder-lo convertir en un centre cultural que dinamitzi la vida associativa del poble.
Aquest any hi vaig veure Cesk Freixas i Roc Casagran en un espectacle que vessava música i poesia, cançó i complicitat, compromís i talent. No es pot demanar més.
Deia Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons. N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles.” No hi ha cap dubte en quin grup hem de posar Pere Camps, que segueix tombant estaques.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *