Tom Harrington ha vingut per primer cop a la Universitat Catalana d’Estiu. Hi va impartir la sessió Conformació de la identitat catalana en el món contemporani en el marc dels cursos de l’àmbit d’història. Tom Harrington és professor del Trinity College de Hartford (EUA).

És el primer cop que veniu a la Universitat Catalana d’Estiu. Què us sembla?

Sí. M’han convidat i estic molt entusiasmat. L’UCE és una institució una miqueta mítica per a mi. M’agrada pensar la història que té en la resistència durant el franquisme, en la necessitat de mantenir la cultura catalana en aquests anys tan foscos. I un fet afegit: un lloc preciós, un dels més bonics que conec. I tot el romanticisme de Prada, Pau Casals i la gent de l’exili que parava a Prada i s’apropava a la frontera.

Feu una sessió sobre la conformació de la identitat catalana al món contemporani. Què és el més destacable en la conformació d’aquesta identitat?

Jo diria que la cultura catalana encara està en una situació difícil davant del món perquè és una nació petita en un moment en què els mitjans de comunicació dels grans països tenen més capacitat que mai per conformar la visió del món. Crear una visió de Catalunya des de Catalunya és un repte molt seriós. Jo crec que una de les possibilitats que fins ara ha estat ignorada pels mateixos catalans és parlar de la gran història de la seva projecció al món durant segles. Hi ha catalans per tot arreu, fent coses sense cridar l’atenció de la seva identitat. Potser aquest és un dels problemes que tenen els catalans quan surten a l’estranger: no saben configurar una visió del que és Catalunya davant d’un món que pensa en termes de grans nacions.

Com es veu des dels Estats Units el procés independentista de Catalunya?

Lamento dir que quan ets als Estats Units, la resta del món no existeix. Se’n parla sobretot quan es parla d’Escòcia. I parlen, en termes generals, de la disgregació dels estats.

En alguna ocasió heu dit que Washington no reconeixeria una Catalunya independent. Què cal fer per aconseguir aquest reconeixement?

Jo estic convençut que estem vivint en una època d’autismes. Els grans poders fàctics no volen saber més perquè saber més és reptar-los a respondre d’una forma intel·ligent a la varietat del món. El que fan cada vegada més és ignorar i esperar que el gran poder reaccioni davant de fets consumats. Esperar el vistiplau del gran poder és frustrant. Catalunya ha de decidir què vol ser sense esperar les reaccions de les grans potències. L’important és fer el que estan fent els independentistes catalans a l’Estat espanyol: fer la seva. Hi ha molta feina a fer a l’interior de Catalunya, convèncer molta gent… Esperar bons senyals dels grans poders és ratificar-los.

Però el reconeixement internacional és necessari…

No ho veig tan clar. Mira Eslovènia i Eslovàquia… No recordo cap campanya publicitària per convèncer el món que Eslovènia o Eslovàquia tenien el dret d’existir com a nació. Va ser una qüestió interna fer el procés d’independència ràpid i eficaç. Els que actuen així davant dels gegants moltes vegades en surten millor parats que els que n’esperen el vistiplau abans d’actuar.

Joaquim Vilarnau