M’imagino la sensació que té un periodista esportiu quan, després de fer la crònica d’un partit de futbol de categories inferiors, engega la televisió i mira el resum de la jornada futbolística. El que ha viscut ell i el que li reflecteix la televisió són dues realitats absolutament diferents, que no tenen pràcticament cap nexe en comú.
Aquesta mateixa sensació és que la que tinc de vegades en sentir alguns especialistes del país quan parlen de l’estat de la música. És una sensació que he tingut com a mínim dues vegades en les darreres setmanes. Primer va ser en veure el reportatge de Loops que acompanyava els clips de l’any al DVD d’Enderrock. Era un reportatge sobre els discos previstos per al 2007. Els treballs en català no són a penes citats. Només uns pocs en boca del responsable de 40 principals i m’imagino que els diu per què sap que parla per TV3. Si l’entrevista li hagués fet una tele estatal, ni això. El segon, fa dos diumenges a La Vanguardia, en un reportatge sobre els nous cantautors. Ni un en català. Ni un. Ja no és que siguin dolents, és que ni tan sols existeixen.
Aleshores, ¿a què juguem?, em pregunto. Realment som tan dolents que ens hem de conformar a jugar en camps de terra i que només ens vinguin a veure els familiars i alguns veïns?
Ho pregunto amb el convenciment no només que al nostre país hi ha molts camps de gespa sinó que a més, tenim jugadors de primer nivell, de Champions.
Es parla de la quantitat de concerts que tenen lloc a Barcelona. No, el problema no és que vinguin a disputar-se molts partits internacionals (de vegades, Barcelona sembla la seu permanent del Mundial i ja això és bo de per si). Aquests partits no resten espectadors al nostre futbol.
El problema és els nostres camps són un escenari freqüent d’una lliga que no ens és pròpia. Una lliga que mou diners i que ve esponsoritzada des de Madrid. I ens hem deixat seduir pels mirallets sense valor de les campanyes televisives. El dia que obrim els ulls ens adonarem que ni els nostres camps són de terra ni els seus presenten la gespa tan perfecta que es veu per televisió.