Vivim en un món en què les paraules ja no volen dir el que volen dir. S’han implementat conceptes buits de significat que no resisteixen l’anàlisi mes senzilla. Estem parlant, per exemple, del concepte “música urbana” per definir un conjunt d’estils musicals que engloben el reggaeton, el trap i el hip-hop. En realitat, si analitzem què vol dir ‘música urbana’ paraula per paraula veurem que és un concepte que no aporta cap informació més enllà que és una música que sorgeix a les grans ciutats, llocs on d’altra banda s’hi componen de tota mena de músiques.

És evident que la cultura és fruit en gran mesura de la interrelació entre les persones i que és a les ciutats, allà on hi ha més gent, on sorgeixen la majoria dels corrents culturals (i contraculturals) més innovadors. Ara bé, definir el darrer corrent musical del moment com a ‘urbà’ és gairebé un infantilisme. Fa 30 anys es parlava del rock com a música urbana. Va ser aquell moment en què Els Pets es van catalogar de ‘rock agrícola’ (© Pep Blay) per plantar cara a aquesta tendència. Avui el rock ja no s’associa només a la ciutat i tothom accepta que pot tenir qualsevol procedència.

Com la música urbana, en realitat. Ens obstinem a fer servir aquest terme tot i saber que no es correspon amb la realitat, que és mentida. La situació és tan divertida que l’artista més significativa de la música ‘urbana’, Rosalía, és d’una població de menys de 8.000 habitants i una densitat de 400 habitants per km². Unes xifres ben allunyades del que entenem per una ciutat. A Catalunya hi ha onze ciutats amb més de 100.000 habitants i la densitat de població de Barcelona, per exemple, és de més de 16.000 habitants per km². La rumba catalana és molt més urbana que el trap.