Ha mort Martín Rodríguez, el bateria de Sangtraït. Potser no era el nom més conegut de l’onada del ‘rock català’ però la seva figura sí que es va convertir en una icona els anys 90. Semblava tornat de missió a l’Àfrica o acabar de baixar d’un camió de gran tonatge. Però no, era pastisser a Figueres i una persona de tracte fàcil i amable. Explica Carles Pujol, el primer que va punxar a la ràdio el disc de debut de Sangtraït, que un dia Martín es va presentar a la ràdio carregat de tortells en agraïment a la promoció que els feia l’enyorada Cope de Figueres.

Els que hem tractat amb grups diferents hem pogut constatar que Sangtraït tenia una característica molt especial: un lideratge compartit per cinc bones persones. No se m’acut una altra manera de descriure’ls: gent de tracte amable, que no anaven de sobrats per la vida, gent senzilla… bona gent. Per això encara ens dol més el seu distanciament. Potser ells van pagar com ningú el cert menyspreu envers el heavy i el rock dur que hi ha hagut des de sempre al nostre país. Segurament, els mitjans de comunicació no van ser tan ambles ni tan condescendents amb ells com ho van ser amb altres bandes del seu temps.

Al seu disc Contes i llegendes (1993) ens parlaven d’un país molt personal: Mandorcorovi. El nom és el resultat de la suma de les primeres lletres dels cinc cognoms de Sangtraït: (Quim) Mandado, (Papa Juls) Ortin, (Josep M.) Corominas, (Martín) Rodríguez i (Lupe) Villar. Mandorcorovi ja només és un record. Fins fa pocs dies somiàvem amb un retrobament altament improbable; des de la mort del bateria ja no és possible.