Xavier Serra i Labrado és, juntament amb Pompeu Casanovas i Josep Monserrat, un dels professors del curs Què passa, en realitat? Filosofia i periodisme a Catalunya (1900-1936).
El curs es diu Què passa, en realitat? Filosofia i periodisme a Catalunya (1900-1936). Això vol dir que els filòsofs expliquen la realitat millor que els periodistes?
Això està circumscrit en un període molt concret, que va de 1900 a 1936. Va ser quan es van donar a conèixer els primers intel·lectuals amb formació filosòfica a Catalunya. Eugeni d’Ors es converteix en el periodista de moda amb el Glossari que fa a La Veu de Catalunya. I Agustí Calvet, Gaziel, que per una xamba històrica es troba a París el 1914 quan esclata la Primera Guerra Mundial i es converteix en el corresponsal de preferència de La Vanguardia amb un èxit esclatant. Tant, que els seus escrits es publiquen sense permís a la premsa sudamericana. Aquest model de filòsofs que es guanyen la vida en el periodisme es converteix en una sortida que els joves formats en el noucentisme intenten imitar. Per exemple, Joan Crexells, que serà el corresponsal a Berlín i després a Londres de La Publicitat i Josep Maria Capdevila, que els anys 30 fundarà El Matí, un diari d’ideologia demòcrata-cristiana.
Aquesta trobada entre filosofia i periodisme només es produeix a Catalunya?
Hi ha altres casos com Ortega y Gasset, per exemple, però diria que és un cas específic de Catalunya. Coincideix en el moment en què s’està establint la prosa catalana moderna. Crexells, D’Ors i Gaziel, amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra són els que formulen la prosa catalana moderna. A La Publicitat, al mateix temps que Fabra publica lliçons de gramàtica catalana, hi escriuen Segarra, Crexells i Pla, i formen per primera vegada una prosa gramaticalment correcta i ortogràficament presentable. Després d’haver llegit Crexells no puc admirar cap periodista posterior. Bé, sí, Quim Monzó.
És l’edat d’or del periodisme català?
Sí. Però el 36 això es talla i el franquisme impedeix que es reprengui. I a partir dels seixanta, el periodisme modern ja és una altra cosa.