Martí Boada és doctor en Ciències Ambientals. És el coordinador de l’àrea de Ciències de la Natura de la Universitat Catalana d’Estiu, que enguany ofereix el curs El canvi climàtic: estat de la qüestió després de la COP 21 de París.

Què s’explicarà al curs que coordines?
Parlarem de com va anar la trobada de París i la magnitud dels acords. El canvi climàtic té moltes perspectives disciplinàries i el curs serà una desfilada d’experts que ens explicaran els compromisos que es van adquirir i quin llindar van deixar per a la propera trobada, que serà a Marràqueix aquest any. L’objectiu és saber si els països realment s’han compromès a reduir les emissions de CO2. Aquest és el problema més important que té la humanitat.
Per què?
Perquè el ritme actual d’emissions de CO2 i de gas hivernacle no s’ha parat i l’augment de temperatura està en una línia d’imparabilitat que ens deixa un horitzó ple d’interrogants pels humans. Pel planeta, no. Contràriament al que es diu, al planeta tan li fa; ha tingut episodis de tot tipus: calorosos, glaciacions… el perill el correm nosaltres. París ha estat la cimera més esforçada i per primera vegada els polítics van veure que la cosa va de debò i que ens hi va la presència dels humans al planeta.
Quan es pot manifestar aquest problema de manera irreversible?
Aquest tipus de discurs en comunicació és arriscat perquè sabem que si alarmem, el destinatari posa en marxa un mecanisme d’autoprotecció, desconnecta i mira cap a l’altre costat. Hem d’informar més que alarmar. Des de finals del XIX a l’actualitat, a Catalunya hem passat de 280 unitats per milió de CO2 per m3 a 430. Això ha provocat un efecte hivernacle que s’ha traduït en un escalfament que va pujant. En 100 anys ha augmentat 1,2 graus la temperatura –que és molt– i es preveu que ens propers cinquanta anys augmentin 3 o 4 graus més. És molt preocupant. I més a les àrees mediterrànies perquè això augmenta la combustibilitat dels nostres boscos. El risc d’incendis és l’altre gran problema ambiental més notori.
Hi ha algun marge per a l’optimisme?
Tinc tendència a evitar l’alarmisme però en aquest cas s’ha de ser contundent. Encara hi som a temps però s’ha d’actuar amb urgència perquè cada cop és més complicat.