Ressenya de Víctus, d’Albert Sánchez Piñol a Tribuna Maresme

He llegit la darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, Victus (La Campana). Una novel·la escrita i publicada primer en castellà, un fet sorprenent que el propi autor havia anunciat amb anterioritat tot assegurant que li havia permès posar distància amb els fets que es narraven i que els lectors en comprendrien el motiu. Confesso que un dels interrogants que tenia ganes de desvelar en la lectura de Victus, era precisament la comprensió d’aquesta pedra filosofal idiomàtica. Ja dic ara que a mi se’m fa del tot impossible discernir el motiu real de l’elecció de l’idioma perquè, tal com era previsible, la història funcionaria exactament igual en català. O millor, ja que els protagonistes s’hi expressen de manera natural i l’autor sovint ha d’anar traduïnt a l’espanyol les catalanades del text. Dit això, recordem, esclar, que l’escriptor és ell, i només ell és qui té el dret de triar en quina llengua ho fa i quins personatges hi surten.

A aquestes alçades de la pel·lícula seria d’il·lusos descobrir el talent narratiu d’Albert Sánchez Piñol; queda fora de tot dubte. La història enganxa, pràcticament no té altibaixos i culmina dramàticament l’11 de setembre de 1714. Tot i que els lectors catalans ja en sabem el final abans de començar el llibre, l’autor ençs serveix la novel·la cuinada amb una hàbil mescla d’ingredients històrics reals i ficció narrativa que ens va instruint en aspectes poc coneguts de la Guerra de Successió alhora que aconsegueixen mantenir l’interès fins a la darrera pàgina. I més, ja que ens queden alguns interrogants oberts que només l’autor sap si ens els voldrà revelar algun dia. Hi ha coses discutibles? I tant! El paper de l’austríaca Waltraud, a qui el protagonista Martí Zuviria dicta el llibre dècades després dels fets i a la qual no para de maltractar constantment. Sense ella, la novel·la seria igual. I un parell de coses més m’han cridat l’atenció: l’absència del mot ‘maulets’ en tota la novel·la –penseu que un dels episodis que s’hi narren és la batalla d’Almansa– i l’explicació de l’origen etimològic del mot ‘botifler’ (per cert, que malament que queda en castellà, ‘botiflero’), que Sánchez Piñol atribueix al fet que els rics, generalment partidaris felipistes en ser grassos s’embotien als seus vestits. Pel que tenia entès, l’origen probable el trobem a les botes dels soldats francesos, que portaven inscrites els mots beauté fleur (en referència a la flor de lis, el símbol de la monarquia francesa)…

Víctus és una novel·la alhora mitificadora i desmitificadora. Destrossa la figura dels governants de Barcelona –amb Rafael Casanova com a principal perjudicat– a la qual atribueix la major part de pes de la derrota per negligents i incapacos, i reforça el paper de la gent anònima, els veritables herois de Barcelona. És impossible llegir Victussense pensar en la Catalunya actual. L’hivern del 1713-14 va ser molt fred, però els catalans van seguir lluitant mentre esperaven l’ajuda dels seus aliats europeus que no va arribar mai. Segles més tard, un altre hivern molt fred, el de 1938-39, els catalans seguien esperant l’ajut dels demòcrates europeus… No seguim que podríem prendre mal. Esperem que el proper hivern no sigui tan fred.

Victus es posiciona de manera clara. N’hi ha uns que són els bons i honorables i uns altres que són els dolents. Diguem-ho clar, els catalans en surten –en sortim– benparats, i francesos i castellans, malparats (bé, en justícia als anglesos i germànics se’ls retrata com a traïdors). La paradoxa ve que els dos grans herois del llibre són precisament un francès i un castellà. El Marquès de Vauban (ultratge! ens diran des de Perpinyà, ja que Vauban és qui va dissenyar diferents fortaleses a Catalunya Nord per assegurar-ne la seva francesitat) i Antoni de Villarroel, el darrer general de l’exèrcit català. Però la vida és així, més capriciosa que una novel·la.

 

http://www.tribunamaresme.com/2013/03/07/victus-la-resistencia-dun-poble/