[entrevista a Jordi Casassas prèvia a la 51a Universitat Catalana d’Estiu, l’agost del 2019, i publicada al Diari de Prada]

Jordi Casassas és president de l’equip rector de l’UCE des del 2016. Les línies mestres de la seva gestió consisteixen en potenciar el nivell acadèmic i reforçar el compromís amb els Països Catalans. La del 2019, la seva quarta UCE, n’és bon exemple.

Aquesta és la vostra quarta UCE com a rector. Com s’afronta una nova edició sense caure en la rutina?
Si notés que he caigut en la rutina ho deixaria. L’afronto amb més il·lusió que mai perquè la Universitat Catalana d’Estiu té un compromís amb el País més gran que mai. Aquest compromís és amb l’obtenció d’una societat més democràtica i alternativa que proposi una clara confrontació amb l’Estat espanyol. 

Sense desatendre en absolut el rigor acadèmic tan present des del temps del rector Enric Casassas.
Exacte. Aquest és l’accent que reproduïm i incrementem seguint aquella petja. L’UCE, abans que res, és universitat i és una forma de compromís crític amb la persona i amb el col·lectiu. Aquesta universitat fa una funció de formació no reglada i potser per això és més àgil. El concepte d’universitat passa per davant de catalana i d’estiu. Si mirem el programa de cursos veurem que el plantejament universitari rigorós és indiscutible. 

“Un alè d’esperança a Europa”. Catalunya dóna esperança a Europa o a l’inrevés?
Penso que l’esperança va en les dues direccions. Malgrat tot, nosaltres hem de sentir una certa esperança amb Europa. Catalunya ha plantejat un repte democràtic a l’Estat espanyol—dient-ho suau—de regionalització necessària perquè Europa sigui realment democràtica i de les persones.

Prada és un territori lliure de les tensions que viu l’independentisme?
Ho ha de ser. Ha de ser un territori de construcció crítica i democràtica que fonamenti un procés català que vagi molt més enllà de la pura tàctica. La Universitat Catalana d’Estiu pot ser un bon espai per fer-ho o com a mínim per denunciar-ho.

Què voleu destacar d’aquesta edició?
Primer de tot, destacaria de nou el compromís amb els Països Catalans. També la segona part de la celebració del cinquantenari de l’UCE, que ens obliga a reflexionar sobre el lligam del que van fer els nostres antecessors amb el present i el futur. I, puntualment, penso que la concessió del premi Canigó a un editor valencià dels Països Catalans, que és el Vicent Olmos, i a un compositor català universal, que és el Jordi Savall, donarà un contingut internacional bo.