El 30 de gener Maties Mazarico va rebre un gran homenatge a Prada per part de diversos músics tradicionals. Entre els que van ser a l’escenari hi havia els tres grans homenots del folk (Vicent Torrent, Biel Majoral i Jaume Arnella), Corrandes són corrandes i els germans Martorell. El conseller Lluís Puig, impulsor de l’acte, em va demanar que fes una glossa de l’homenatjat. El que segueix és el text que vaig escriure (i vaig llegir a Prada el 30 de gener passat):

Entre Portbou i Cervera comença una ratlla que va cap a ponent i que, serpentinejant, no s’atura fins que arriba a Andorra. És una ratlla que alguns voldrien forta i consolidada i que, per als que la creuem sovint és invisible. A una banda i a l’altra, el mateix país, la mateixa gent, la mateixa música, les mateixes tradicions i la mateixa llengua. I l’Eliana Comalada encara hi afegiria també la mateixa cuina. Amb tot, mal que ens pesi, hem de reconèixer que sí que hi ha diferències. Al nord, els trens paren a la gara i al sud, a l’estació; al nord també hi ha la cuina de la mantega i la mostassa i al sud, la de l’oli d’oliva; al nord miren la televisió francesa i, en major o menor grau, tenen assimilat l’star system gal; al sud fan el mateix un imaginari importat des de Madrid i amb les televisions espanyoles fent d’altaveu.

Sobre l’escenari avui hi ha quatre referents de la música d’arrel catalana, quatre homenots, quatre artistes de marcada personalitat, tots diferents però tots complementaris. Cadascun d’ells és d’una regió diferent del país: Vicent Torrent, del País Valencià; Biel Majoral, de Mallorca; Jaume Arnella, del Principat, i Maties Mazarico, de Catalunya Nord. La figura i l’obra dels tres primers ha sobrepassat els seus territoris d’origen; la de Mazarico, només ho ha aconseguit en l’àmbit de la gent sensibilitzada pel país i per la música folk. I no és que la seva obra sigui menys interessant; és culpa de la ratlleta invisible de què parlàvem al principi.

Suposo que no cal que des del sud us vinguem a explicar qui és Maties Mazarico i com n’és d’important per a la cultura del país –dels nostres Països–, però per si hi ha algun despistat, ara us en donarem quatre dades. Maties Mazarico va néixer l’any 1948 a pocs quilòmetres d’on som ara, a Millars. Néixer l’any 48 i dedicar-se a la música és una cosa molt important, com a mínim a Catalunya. Alguns dels músics més il·lustres de la segon a meitat del segle XX –ep! i del que portem de segle XXI– són de l’any 48. M’imagino que us sonarà algun d’aquests noms: Lluís Llach, Pau Riba, Jaume Sisa i Jordi Batiste. Són només quatre noms d’una nòmina molts més extensa que ens fa pensar que potser sí que els astres es van alinear d’una manera especial.

Tornem-hi. Maties Mazarico va néixer a Millars. El seu pare era un anarquista de Tamarit de Llitera, a la Franja de Ponent, que havia passat els Pirineus fugint de l’Espanya de Franco. La seva mare, de Sagunt, a pocs quilòmetres de València, no va poder reunir-se amb el seu home a l’exili fins l’any 1947. 

Mazarico va estudiar primer a l’escola d’Illa i després per a tècnic agrícola prop de Tolosa de Llenguadoc. Posteriorment, va marxar a viure i treballar França endins gestionant en grans extensions de blat. Va ser en aquest període que va aprendre a tocar la guitarra tot cantant cançons de Georges Brassens i que va sentir interès pel folk americà, especialment per Bob Dylan, motiu pel qual també va aprendre a tocar l’harmònica. També va ser en aquest període que se li va començar a desvetllar la catalanitat. Va veure clar que no tenia gaire sentit tocar folk nord-americà i es va pregunta ‘jo, d’on soc?’. Quan ja feia sis anys que vivia allunyat del seu país, un dia de 1975 va dir prou, va pujar a la furgoneta amb la seva dona i el seu fill i va tornar al Rosselló. Ben aviat va trobar una casa a Taurinya, al Conflent, una casa en runes que va reformar i habilitar, i en va fer la seva llar. Encara hi viu.

Retornat a Catalunya Nord va saber que alguns cantants i poetes s’havien organitzat entorn del col·lectiu Guillem de Cabestany i en va conèixer dos, Pere Figueres i Jordi Auvergne, que el van convidar a entrar a formar-ne part. Era el febrer del 1976. Com a integrant del grup va musicar textos de poetes nord-catalans, Joan Morer i Francesc Català, i va compondre alguna cançó pròpia. Encara estava en l’ona de la Nova Cançó i no en la de la tradició. Malauradament, en aquella època era difícil enregistrar i encara va trigar una mica a presentar els seus discos.

El 1978 el trobem com a integrant del grup Roc i Foc, una formació liderada per Cris Cayrol, fill del poeta Jordi-Pere Cerdà. Van publicar un petit disc amb només dues cançons. Maties Mazarico hi tocava la guitarra acústica i elèctrica i, encara que no n’era el cantant principal, també hi podem sentir la seva veu.

Cada cop se sent més atret per la música tradicional i el 1979 ja funciona al marge del grup Guillem de Cabestany. A finals d’aquell mateix any enregistra, amb Ramon Gual, el primer disc. Es diu A la vora del folk i apareix la primavera del 1980. Són les últimes coetades de la seva etapa com a cantautor i alhora els primers passos de la seva nova vida musical. No triga gaire a presentar un nou treball. Es diu Balls i músiques tradicionals, que es publica el 1985. Aquesta vegada l’enregistra amb Joan-Miquel Peraire. Sis anys entre disc i disc, que pot semblar una eternitat per a determinats artistes, no ho és per a Mazarico, que mai s’ha mostrat gaire entusiasmat per la música enllaunada i sempre ha defensat el poder i l’emoció de la música en directe. 

El 1995 el músic es va integrar als Ministrils del Canigó amb qui, cinc anys més tard, va publicar el CD Memòria. Es tracta d’un recull de 16 cançons tretes del repertori de la música tradicional i popular nord-catalana del segle XIX. Als Ministrils del Rosselló s’hi va estar fins a finals 2006. 

Aquests tres treballs, juntament amb un grapadet de cançons escampades en diversos recopilatoris del cicle Tradicionàrius, són els discos oficials de Maties Mazarico. Però encara n’hi hem de sumar un altre, el que acompanya el llibre Primavera Mazarico publicat el 2015 i que conté més d’un centenar de peces presentades en mp3.

Abans d’acabar hem reivindicar encara alguns aspectes de la seva personalitat musical. El primer és la seva tasca com a recuperador, especialment d’instruments. Quan Maties Mazarico va irrompre en el món de la música tradicional, en determinats àmbits hi havia un gran buit, tan al nord com al sud. Per exemple, l’acordió diatònic semblava més una antigualla del passat que no pas un instrument per fer música del moment. Només uns pocs músics com Jordi Roura (un altre dels músics indispensables nascut el 1948) o Francesc Marimon maldaven per recuperar-lo i tornar-li a donar vitalitat. Mazarico es va lliurar a la causa de l’acordió diatònic. Trenta-cinc anys més tard, cal dir que la realitat ha superat totes les expectatives i l’acordió diatònic és un instrument molt comú que es fa servir en grups catalans molt populars. I, no cal dir-ho, hi ha uns quants acordionistes de prestigi que tenen un nivell espectacular. Mazarico també ha treballat amb el sac de gemecs, la variant catalana de la cornamusa. El 1981 no n’existien, havia pràcticament desaparegut. Ell va ser un dels grans precursors de la recuperació del sac de gemecs català.

El segon aspecte a destacar és la seva feina com a luthier. Ha construït una bona quantitat de flabiols de canya de cinc forats, alguns dels quals els ha comercialitzat. També ha fet altres instruments de canya: de bec, travessers amb foradets i clarinets.

Finalment, cal posar en relleu algunes característiques que el fan únic. És un músic autodidacte, que toca una gran quantitat d’instruments i que la major part de les seves actuacions i de la seva feina l’ha feta en solitari. Sovint les seves actuacions semblen un mostrari d’instruments, ja que, entre d’altres, toca l’acordió diatònic, el violí, la guitarra acústica, la cornamusa, el flabiol i el tamborí, el tamborí de cordes, el clarinet de canya, la mandola, la mandolina, el banjo de cinc cordes, el banjo tenor, l’harmònica, la guitarra elèctrica, el llaüt àrab, l’autoarpa, el sac de gemecs… Sempre però amb un objectiu ben clar: aconseguir una sonoritat pròpia i reconeixible com a catalana. Ho sintetitzava fa uns anys amb un anhel: “M’agradaria que aconseguíssim crear una música que quan el públic l’escoltés pogués dir: ‘Això és català’”. És evident que se n’ha sortit.