La pintora mallorquina Alícia Llabrés és l’artista que ha creat el cartell de la 52a Universitat Catalana d’Estiu. També és la presidenta de l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB) i lluita en favor d’una cultura transformadora.

L’art està prou valorat a la societat actual?
Com tota la cultura… com a societat no donam importància a tot el que va vinculat a art i cultura.

Durant el confinament hi va haver un interès sobtat per la literatura, el cinema i la música. Les arts plàstiques com han viscut la quarantena
Noltros som un sector molt precari i la Covid-19 ens ha precaritzat encara més. És ver que durant la pandèmia la gent ha tingut més accés al que és la cultura, sobretot a la lectura perquè la música no ha pogut ser en directe i el cinema tampoc a les grans pantalles. Però la cultura ha emocionat i ha interessat. Però molta gent entén que la cultura ha de ser gratuïta sense pensar que al darrere hi ha uns creadors que hi dediquen moltes hores. Això val tant per a escriptors com per a músics com per a artistes plàstics. 

Què s’ha de fer per arribar al gran públic?
És que potser no cal arribar al gran públic. A mi m’arriba cultura que potser no ha estat famosa ni mai no ho serà però que, en canvi, m’ha fet pensar i m’ha fet canviar la meva manera de veure el món. De vegades confonem mercat, famoseig i cultura. La cultura no ha de ser rendible econòmicament, ha de ser rendible en tant que ens fa una societat millor de la que som. I això ho hem de pagar entre tots. Ens hem de cuidar. En salut ja invertim molts diners però també ens hem de cuidar la part inteŀlectual i la part emocional. La cultura fa créixer la societat.

Parlem del cartell de l’UCE 2020.
La proposta me la va fer arribar Sebastià Serra, però no sé ben bé com va anar. M’ho van proposar i vaig acceptar. El meu company és mestre i ja havia estat a l’UCE i jo comparteixo la lluita en favor de la llengua. 

És una obra feta especialment per a l’ocasió o ja la tenies feta?
Ja la tenia feta. Tinc molta feina amb l’Associació d’Artistes i no tenia prou temps. A més, crec que un cartell no té per què explicar exactament allò que se li demana sinó que n’hi ha prou amb suggerir. Quan faig una obra no penso mai el títol fins que la tinc acabada. És una obra escollida del que estic fent ara i vaig pensar que el color vermell cridaria l’atenció, no hi ha un discurs meditat al darrere.