Tots els canvis impliquen oportunitats i la constitució d’una nova república no en serà pas l’excepció; al contrari. Com que no podrem fer res per evitar que els típics aprofitats –aquells que encara no han pres posició en favor de la independència però que asseguraran ser independentistes de tota la vida quan s’esdevingui el moment– treguin benefici de la nova legalitat, caldria que ens asseguréssim com a mínim que també en sortirem beneficiats en tant que col·lectiu.
La targeta de presentació d’una nació és polièdrica i es reflecteix en tot allò que projecta: des de la seva classe política als pressupostos que destina a recerca i investigació, per exemple. Tot i això, la part més sensible és la que té a veure amb la cultura, perquè és la més identitària i la que ajuda a configurar un imaginari propi que ens faci recognoscibles a nivell internacional. Una de les primeres coses que hauria de contemplar la naixent República Catalana és com es vol presentar als seus propis habitants i al món.
Caldria doncs, començar a pensar qui som i com volem que el món ens reconegui. En aquest sentit aniria bé aprofitar les experiències del passat: repetir allò que va ser un èxit i corregir el que no va acabar de sortir bé. Per començar, seria indispensable un nou Congrés de Cultura Catalana que ajudés a debatre i a fer propostes de com ha de ser la Catalunya del 2050 en el camp de la cultura. Paral·lelament estaria bé integrar tots els agents culturals en una edició exitosa d’un nou Pacte Cultural. I per acabar, celebrar una nova Expocultura integradora i descentralitzada que ens mostrés a nosaltres mateixos la vivacitat cultural d’un país amb ganes de ser escoltat.

Joaquim Vilarnau