El 2013 l’Institut del Teatre va celebrar el seu centenari. Enguany Prada acull una presentació i quatre tallers sobre disciplines diverses. Mercè Saumell imparteix el taller Història del teatre català contemporani.

Havíeu fet de professora a l’UCE l’any 1993. Com recordeu aquella experiència?

Uf, fa molts anys! A mi, l’UCE em va agradar molt perquè era un oasi, un lloc fora del temps i de l’espai. I recordava molt l’esperit lúdic de la gent de l’UCE.

Aquest any hi ha un veritable ‘desembarcament’ de l’institut del Teatre.

Sí. Jo havia vingut a títol personal però l’Institut del Teatre com a institució no hi havia estat mai. Aprofitant que l’any passat vam fer cent anys hem volgut tenir presència a l’UCE. Hi ha hagut dos tallers teorico-pràctics, de dramatúrgia i d’història, i dos de pràctics: de moviment i de veu. Són petits tastos perquè el temps és molt limitat i no permet aprofundir gaire. Però em sembla que s’adeqüen molt a l’esperit lúdic que et deia abans que per mi té l’UCE.

Els catalans solem estar cofois del nostre teatre. Tenim motius per estar-ne?

Jo crec que sí. Potser ara no passem pel millor moment però jo sóc molt partidària de les companyies teatrals. En aquest àmbit hem estat pioners. El que passa és que la història s’escriu a partir de l’àmbit anglosaxó i em sembla que hi ha una injustícia històrica. Hi ha hagut un treball artesanal entroncat amb l’avantguarda, combinat amb la tecnologia punta i amb resultats internacionals. Estic parlant de grups com Putxinel·lis Claca, La Cubana, Els Joglars, Comediants, La Fura dels Baus… Són aportacions molt importants.

En què consisteix el curs?

Hem volgut contextualitzar històricament el que han estat aquests treballs i analitzar els espectacles. Normalment és té la visió d’un teatre molt jerarquitzat, amb un primer actor, un segon actor… en canvi hi ha una altra forma de fer teatre, que és el teatre d’aquestes companyies, molt vinculat a la corporativitat, on l’acció escènica és molt més important que el text.

Dieu que ara no passa el millor moment…

Tots els fenomens són cíclics. A nivell institucional s’ha fomentat molt el teatre de text i s’ha deixat al marge aquestes propostes. A més, els anys 90 i els anys 2000 han estat molt individualistes i no ha afavorit la creació de companyies. Jo crec que ara comença a sorgir una altra generació interessant. Però hi ha hagut un període en que s’ha entès el teatre d’una altra forma.

Gosarieu dir algun nom d’aquest nou cicle?

Són companyies diferents. Hi ha Les Antonietes, que treballen text però ho fan des d’aquest criteri poc jeràrquic; hi ha La Perla, que em recorda la manera de treballar els inicis del Lliure; hi ha el Xavier Bovés amb Playground, que treballa amb objectes i fa teatre visual… Són companyies petites perquè les produccions són més difícils. però jo crec que sí, que està ressorgint la cultura de la companyia.