Cal reconèixer-ho, els catalans tenim un punt de complexe de superioritat en aquest aspecte i ens agrada riure’ns d’allò que no compartim. Només així s’explica l’èxit de programes com APM que, paradoxalment, serveixen per introduir a l’imaginari català elements que li són estranys: belensestebans, cuñaos i altre bestiari similar. La substitució d’aquest imaginari espanyol, divulgat a la contra però divulgat al cap i a la fi des de TV3, és una de les primeres coses que hauríem d’aconseguir. Esclar que em fa la impressió que tampoc no són un «imaginari completament assimilable al de qualsevol Estat europeu». I encara una altra cosa, hem de tenir clar que per configurar un «imaginari completament assimilable al de qualsevol Estat europeu» el primer que cal és que aquest imaginari no sigui subsidiari del que té l’Estat que ens oprimeix.
Ha arribat l’hora de tornar a reivindicar la cultura en la configuració d’aquest imaginari. Ja fa anys que TV3 ha treballat bé i actors i actrius catalans ja formen un petit star system propi. Els darrers anys s’han començat a fer coses en el camp de la música. S’han reivindicat els grups actuals de manera desacomplexada en sèries ben fetes com Pulseres vermelles i s’ha aconseguit trencar aquella vella equació: música en català per pantalla=zàpping assegurat.
Anem bé però no n’hi ha prou. Internacionalitzar el conflicte passa també per internacionalitzar la cultura, i per fer-ho hem d’estar informats de manera desacomplexada de la importància dels nostres creadors. Per exemple en el camp de la Cançó, alguns dels artistes mundials de referència han lloat i fins i tot reivindicat artistes catalans: Caetano Veloso a Pi de la Serra i Pau Riba, Pete Seeger a Raimon, Paolo Conte a Lluís Llach, Georges Moustaki a Marina Rossell i a Maria del Mar Bonet… I podríem seguir. Ho sabem tot això?