El 19 d’octubre passat, Al Tall comunicava que, després de 38 anys d’activitat i d’activisme, posava punt final a la seva trajectòria. Cinc mesos més tard, el 21 de març de 2013, Obrint Pas feia un anunci similar, amb l’aturada indefinida d’aquesta banda amb 20 anys de vida. Tant en un cas com en l’altre, es confirmaven els concerts pendents, tots entre 2013 i 2014. Els dos grups amb més trajectòria i influència de la música valenciana moderna pleguen coincidint en el temps. Casualitat? Coincidència?

Al marge de moltes altres consideracions que segur que també han pesat a l’hora de prendre aquestes decisions, cal reconèixer que les circumstàncies actuals dificulten enormement l’activitat dels grups. Al Tall reconeixen explícitament que s’han afartat de picar pedra i de trobar-se tants o més obstacles que en plena dictadura. Vaja, que pleguen perquè no som un país normal. Les causes de l’aturada d’Obrint Pas són una mica més complexes però ben segur que les dificultats que troben diàriament també hi deuen haver pesat, en major o menor mesura.

Però que ningú no s’equivoqui. No es tracta d’unes circumstàncies que afectin només els grups valencians ni que la causant en sigui la crisi econòmica. L’any 2007, Lluís Llach va deixar de cantar i de fer discos. “Plego perquè no tinc l’energia que es necessita per ser present en el nostre panorama musical, que cada cop és més complicat per a un cantant en català” va dir des de Verges. Una energia que, en canvi, sí que ha trobat per impulsar una fundació solidària, dirigir unes caves i escriure –de moment– dos llibres. O pregunteu a Maria del Mar Bonet sobre les “facilitats” que té per poder actuar a les Illes. Com en tantes altres coses, ja no es tracta que t’ajudin, sinó simplement que no t’intentin fer caure a cada passa. És a dir que, encara més urgent que tenir un Estat propi és deixar de tenir-ne un que ens va a la contra sistemàticament.