Francesc Pi de la Serra les canta clares. No s’amaga de res i sempre va de cara. La seva entrada a Els Setze Jutges ja va ser per la via directa, després d’haver-los criticat obertament el deficient acompanyament musical. Així va esdevenir el cinquè jutge.
Però amagat sota la pell del llop, en Quico sempre ha estat un bon jan, compromès quan ha calgut, solidari amb els seus companys i amb multitud de causes i bon amic dels seus amics, entre els quals hi ha de Paolo Conte fins a Joan Manuel Serrat, de Caetano Veloso a Joaquín Sabina.
La repressió franquista no el va acoquinar. Militava en un partit aleshores clandestí, el PSUC, i travessava la frontera tants coips com calia, tot i que li havien retirat el passaport i els controls policials i duaners entre els Estats espanyol i francès no tenien res a veure amb la permeabilitat actual.
És un esperit lliure que obra seguint els dictats del cor. I de la mateixa manera que ni la censura ni la repressió no el van poder fer callar, tampoc no l’han fet callar els anys que ha passat sense publicar cap disc amb noves cançons. Simplement, no ha volgut seguir el joc que li repartien des de les discogràfiques. Per això és bona notícia que, arribat als setanta anys i als cinquanta de carrera, segueixi en actiu amb un nou disc, el Quicol·labora (Temps Record, 2011), on aporta alguna composició nova, reinterpreta la seva obra clàssica en clau de blues i fa justícia al seu directe implacable.
Mite de la cançó, pare del blues i oncle del rock català, sap que el temps sempre li dóna la raó i que les seves cançons algun dia seran reivindicades per les noves generacions. Cançons magnífiques que van del lirisme més sensual al renec i al cop de puny sobre la taula. Sense disfresses ni artificis. Transparent. Amb la dignitat de qui pot mirar enrere i seguir amb el cap ben alçat.