La història dels darrers 50 és una successió de renúncies

Enguany en fa 50 de la mort del dictador Francisco Franco, que com tothom sap va morir al llit i no va ser mai jutjat pels seus crims. Un poema de Concepció G. Maluquer (aleshores considerat anònim) anomenat l’Auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics), que va circular clandestinament explicant els seus darrers dies en un dels dístics finals deia ‘ens consola que ha patit / com pertoca a un mal parit’. Trist consol atès que els seus hereus –els polítics i els familiars– han seguit campant per on els ha semblat, amb el cap alt i els privilegis adquirits intactes.
La mort del dictador obria una etapa de gran esperança, que s’havia de resoldre amb unes polítiques democràtiques, obertes, amb una legislació equiparable a la dels nostres veïns europeus i amb un reconeixement de facto de la nació catalana.
La cosa no va començar malament i hi va haver un moment en què ens ho vam arribar a creure. La restauració de la Generalitat ens va portar un Tarradellas que en tenia prou en veure que algun militar i algun guardiacivil se li quadraven de tant en tant. Per a ell aquest era el símbol màxim del poder. Pujol, amb la seva política de peix al cove, va crear el gran miratge de l’autogovern català. Un gegant amb peus de fang que s’ha desmuntat tot sol. Maragall va anar per lliure i va irritar tant als seus partidaris com als adversaris, però va ser honest. Montilla va ser un gestor i Mas va voler tornar al pujolisme en un moment en què la societat reclamava altres coses i va acabar desbordat per les circumstàncies. Puigdemont va generar il·lusió, però no va saber culminar el que s’havia proposat. La preparació de la República Catalana, més enllà de les paraules, no va existir mai. L’aplicació de l’article 155 va deixar a vista de tothom el que ja feia temps que molts sospitaven: teníem una autonomia de fireta, un parlament de fireta i un president de fireta.
Els dos darrers presidents independentistes han estat, de llarg, els pitjors de la sèrie. La presidència de Torra va ser lamentable i la d’aquell polític d’Esquerra del qual ja hem oblidat el nom, irrellevant.
A 50 anys vista, ens queda la sensació que tot el que podia sortir malament, ha anat malament. La història del darrer mig segle és una història de renúncies. Una rere l’altra. La primera gran renúncia va ser la ruptura democràtica. L’oposició, des dels comunistes fins a la democràcia cristiana, va acceptar els postulats dels franquistes neodemòcrates de fer evolucionar la dictadura cap a l’actual ‘democràcia’. Això va deixar molt franquistes amb grans quotes de poder. I alguns encara hi són, si no ells, els seus fills igualment franquistes.
Es va renunciar a la República (l’espanyola), a l’autodeterminació, a jutjar els franquistes que tenien crims de sang (els que havien portat armes i els que havien signat penes de mort), es va acceptar una constitució decebedora que capava d’arrel totes les aspiracions nacionals dels Països Catalans prohibint, per exemple, la federació entre autonomies… Tot això només a la línia de sortida. Al llarg dels anys hem anat renunciant a moltes més coses i hem arribat a un moment insostenible en el qual ens estan fent renunciar a la llengua, a la cohesió i a l’escola. I de regal els estem lliurant, voluntàriament, també la televisió.