La famosa ‘medicina’ de la cançó de La Trinca té l'origen en un remei per alleujar els dolors menstruals i menopàusics
Sens dubte, La Trinca ha estat un dels grups amb més impacte popular de la cançó moderna en català. Abans de formar el grup que els va fer famosos, Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual ja portaven desenes d’actuacions a l’esquena, cantant i entretenint uns turistes de qui aprenien les cançons de moda als seus països. Així van anar forjant un arxiu de melodies que els va ser molt útil els primers anys de La Trinca. No revelem cap secret si expliquem que, per exemple “Tots Som Pops”, “Festa Major” i “Si has begut… no condueixis” són versions de les peces neerlandeses “Mooie Liedje” “Vogeltje Wat Zing Je Vroeg” i “Glaas Je Op, Laat Je Nijden”, respectivament. En aquest context hem de situar el primer gran èxit del grup, “La Trinca”.
Mike McGear és un músic i fotògraf anglès, fundador, entre altres projectes, del grup Scaffold. El seu nom veritable és Peter Michael McCartney i és el germà petit del beatle Paul McCartney.
El 9 d’agost de 1968, Scaffold va enregistrar, als estudis EMI de Londres, el que seria el seu èxit més notable, “Lily the Pink”, que va arribar al número 1 de la llista de senzills del Regne Unit durant quatre setmanes. A l’enregistrament hi van participar personalitats il·lustres: Jack Bruce (Cream) hi va tocar el baix i Graham Nash (Crosby, Stills, Nash & Young) i el mateix Elton John (aleshores encara anomenat Reg Dwight) en van fer els cors.
En realitat, la cançó és una posada al dia d’una antiga peça de folk nord-americà anomenada “The Ballad of Lydia Pinkham”. Scaffold en va modificar la lletra, la va fer més humorística i en va variar l’estructura musical fins a convertir-la en una peça de pop. La peça original parlava d’un remei per als dolors menstruals i menopàusics; la del grup anglès, com la de La Trinca, d’una medicina per a tots els mals amb efectes miraculosos per als qui la prenen.
La realitat és que Lydia Pinkham va inventar i comercialitzat en massa als Estats Units a partir del 1876 un tònic femení a base d’herbes i alcohol anomenat Vegetable Compound de Lydia E. Pinkham. Va ser també àmpliament consumit per homes i dones durant la llei seca, atès que tenia una graduació considerable (40 graus) i, que pels seus dots guaridors, no estava afectat per les restriccions legals.
A banda de la cançó catalana, també n’hi ha adaptacions a l’italià (“La sbornia” d’I Gufi), francès (“Le sirop typhon” de Richard Anthony), neerlandès (“En we drinken tot we zinken” de Johnny Hoes) i suec (“Doktor E. Munk” de Lennart Grahn & Nya Shanes).
Com a curiositat, cal dir que la cançó que ha saltat al món del futbol. Així, els jugadors de la selecció anglesa de futbol la van enregistrar el 1970 al disc The World Beaters Sing The World Beaters (Pye Records) i dos anys més tard, els futbolistes del Liverpool van fer-ho a Sing Along With Liverpool (Penny Farthing, 1972). Malgrat la seva proximitat familiar, The Beatles no la va interpretar mai.