Una reflexió a propòsit del llibre La nostra cançó d’Antoni Batista

Té raó Antoni Batista quan diu que aquest no és el llibre definitiu sobre la Nova Cançó. I encara té més raó, quan afirma que no n’hi haurà mai cap, de llibre definitiu. Deixades clares aquestes coses, hem de dir que, sens dubte, La nostra cançó sí que ha de figurar en la bibliografia essencial de la Nova Cançó. Sintetitza bé què va ser el fenomen, aporta dades i exhibeix un intangible que anomena periodisme de l’experiència per acabar d’il·lustrar el volum.

En el que ja no té tanta raó és quan explica que amb aquest llibre ja ho ha dit tot sobre el tema. No, queden moltes coses per explicar. Per exemple, què feia i com funcionava la cèl·lula de cantants del PSUC. Qui sinó ell ho pot explicar millor?  

El llibre s’inicia amb una asseveració molt contundent: “La Nova Cançó Catalana és una de les millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular. A l’altura de la gran embranzida del rock angloamericà, de la chanson francesa i de la renaixença de la samba brasilera”. I al llarg de tot el llibre va desgranant els motius pels quals s’expressa amb tanta vehemència. Fins aquí, res a dir, al contrari: el llibre val molt la pena, està ben escrit, és  de fàcil lectura i el lector té la sensació, capítol a capítol, que aprèn alguna cosa nova sobre el tema.

El problema de tot plegat és que l’afirmació inicial ens planteja una qüestió derivada immediata: ‘Què ha passat? Perquè som tan lluny del rock angloamericà, de la chanson francesa i de la samba brasilera?’ I Batista, ni tan sols se la planteja. Segurament fa bé perquè no és l’objecte del seu llibre i a més, totes les respostes són desoladores. I perquè quan diu el que diu, només es refereix al talent creatiu. Però ja que hi som, donem-hi unes quantes voltes. 

Sí, la Nova Cançó va tenir influència d’abast internacional com ho demostra que els cantants catalans van dialogar de tu a tu amb els referents mundials del gènere. Es van establir multitud de connexions personals i musicals, que van funcionar en les dues direccions. Sense ànim de fer-ne un llistat complet (això requeriria una investigació prèvia perquè només coneixem la punta de l’iceberg) se’ns n’acudeixen uns quants: Raimon-Pete Seeger, Pi de la Serra-Cetano Veloso, Joan Manuel Serrat-Georges Brasssens, Maria de Mar Bonet-de Milton Nascimento, Lluís Llach-Paolo Conte, Marina Rossell-Georges Moustaki… Però la llista és molt més llarga i amb múltiples connexions per cada artista.

Batista va explicar que la primera afirmació que li havia passat pel cap era demanar que la Nova Cançó fos declarada patrimoni immaterial de la humanitat. És una altra manera de dir el mateix. El veritable problema és que tots els governs autonòmics del 1980 ençà no només no s’han cregut aquestes afirmacions sinó que han fet tot el possible per deixar la Cançó en una situació residual. Després de més de 40 anys de governs autonòmics a les Illes, al País Valencià i al Principat de Catalunya, cap administració no ha treballat seriosament per la salvaguarda d’aquest patrimoni, ni de l’immaterial, ni tan sols del material. Sí, Xàtiva gestionarà el fons de Raimon i Verges el de Llach… però no n’hi ha prou. On són els llegats referents a Cançó dels cantants, músics, fotògrafs, dissenyadors, periodistes… que han desaparegut els darrers anys? En el millor dels casos els conserva la família, cosa que és d’agrair. Si no se’ls ha quedat algun col·leccionista particular o pitjor, han anat a la brossa o al mercat dels encants. I no és una manera de dir, és textualment el què ha passat.

No podem ser patrimoni de la humanitat si no som ni patrimoni del país. No podem posar-nos a l’altura del rock angloamericà, de la chanson francesa i de la samba brasilera si comparem la quantitat de diners que han destinat ells a explicar-se i promocionar-se (llibres, pel·lícules, subvencions a artistes, presència als mitjans de comunicació locals i internacionals, espais físics dedicats…) i la que s’hi ha dedicat des de Catalunya.

El poeta va dir que tot està per fer i tot és possible. Han passat els anys i encara tot segueix per fer. Però si no ens posem a treballar ara mateix, potser ja no tot serà possible. 

La nostra cançó
Antoni Batista
(Pòrtic, 2024)