El grup occità Lou Dalfin va gravar i publicar en català la musicació d’un poema de Josep-Sebastià Pons, “L’àngel de Serrabona”, al disc Musica Endemica (Marduk Records, 2016). Què va impulsar a aquest grup de la Val Varacha a gravar en català? Fem una mica d’història.
Santa Maria de Serrabona és un antic priorat agustinià que es troba al Rosselló, al sud del punt mig entre Illa i Vinçà. Es va fundar al segle XI i va viure una època esplendorosa fins el segle XIV, quan va començar el seu declivi. El 1612 va morir el seu darrer prior, Jaume Serra, que també era el rector de Prada.
Segles més tard, un jove poeta d’Illa, Josep-Sebastià Pons passejava per l’indret. El tenia al costat de casa i el coneixia bé, sabia dels matisos que prenia la llum a determinades hores, sabia de l’estat dels capitells romànics i sentia l’atmosfera de pau i tranquil·litat dels llocs on el temps ha desaparegut i només queda l’espera de la mort. I en va fer un poema.
Més anys després, un altre jove, aquest de la Val Varacha, a l’Occitània sota administració italiana, va llegir una traducció del poema a l’occità i va quedar colpit. Aquest jove, que es deia Sergio Berardo i era el cantant del grup Lou Dalfin, va cercar el poema original, el va musicar i el va incorporar al disc Musica Endemica.
Què va impulsar al cantant occità musicar aquest poema? El mateix Sergio Berardo ens ho explica: “Havia llegit el poema en una antologia de poesia occitana que contenia algunes obres de poetes de Catalunya Nord. Vaig ser pres pel text de l’Àngel de Serrabona i vaig decidir posar-li música. No el vaig adaptar a l’occità perquè estava segur que no hauria arribat a trobar un llenguatge tan polit com el del mestre Pons. I després, perquè la idea de cantar la vostra llengua m’agradava. L’amic Raimon Balaguer va provar (amb molt d’èxit) d’ensenyar-me la pronúncia. Em vaig divertir. La música és un vals una mica decadent que espero que estigui en harmonia amb l’ambient de la melangia que expressa el poema. Una vegada vaig pujar fins a Serrabona i vaig veure l’Àngel del capitell esgrogueït pel temps. Va ser un dia important per a mi.”
L’àngel de Serrabona
Oh torre gran de llosa dura
que vas mirant tot el pendís,
en ton silenci net s’atura
el sol etern i escoladís.
Mai m’he sentit tan a la vora
del pensament trist de la mort,
mai com avui tan colpidora
l’hauré sentida al bat del cor.
Amb el meu cos ja s’avenia,
com si portés el meu vestit
de terra, i sense alè venia
a cloure el temps ara enllestit.
El temps, d’un sol color de cera,
ha esgrogueït el capitell.
L’àngel de llum s’hi està a l’espera
amb un esguard desert d’ocell.
L’eternitat encisadora
sembla clavada en son front llis.
Son encenser no es mou com l’hora
no és fugissera al Paradís.
Mentre la porta recollida
sota el seu arc ens veu deixar,
ombra despresa, nostra vida.
El sol l’eixuga en el llindar.