(Article publicat a Enderrock 287 – abril 2019)
L’escena musical ebrenca bull de creativitat. Els darrers anys s’ha produït una efervescència de cantants i grups de música popular moderna de les comarques catalanes del riu, i molts han transcendit arreu del país.
Fa vint anys, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries es podien sentir sols representant les Terres de l’Ebre. Avui han irromput noms com el popular bandautor Joan Rovira, els referencials guitarristes Xarim Aresté i Marcel Bagés, l’activista Pepet i Marieta, la veu de Montse Castellà o els emergents Menut. Tot un panorama que cal escoltar per descobrir.
És l’hora de l’Ebre. Després d’anys de silencis, els músics de les comarques catalanes banyades pel riu Ebre alcen el dit, afinen la gola i es disposen a seduir unes orelles que fins ara els havien estat llunyanes. Els primers en trencar la fontera imaginària del Coll de Balaguer i cantar amb normalitat arreu de Catalunya van ser Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que amb la seva visió particular del folklore en que combinen l’humor costumista i una gran exigència musical, van convertir-se en una de les bandes referencials per a qualsevol afeccionat al món de la cançó tradicional dels Països Catalans. Llavors l’accent de l’Ebre escoltat des de Barcelona tenia potser un exotisme que amb els anys s’ha convertit en normalitat. Amb la mateixa normalitat que ara són escoltades les cançons de Joan Rovira de Camarles, Xarim Aresté de Flix, Èric Vinaixa de Miravet, Pepet i marieta d’Ulldecona, Montse Castellà de Tortosa o Xeic! de Rasquera. I rere d’ells, una gernació inimaginable fa uns anys que arriben amb un disc sota el braç o en procés d’enregistrament: Marcel Bagés, Menut, Gebre, Mascarats, Sílvia Ampolla, Sirgadors, Sommeliers…
Diu Arturo Gaya que sempre hi ha hagut propostes musicals a les Terres de l’Ebre però és innegable que és la primera vegada a la història que hi ha tants grups i cantants amb disc propi i amb ressó a la resta de Catalunya.
Si ens remuntem en la història, podem afirmar que el primer ebrencs en gravar un disc en català és Joan Esteller, que juntament amb l’asturià José Suárez va formar el duet Joan & José a Alemanya els anys seixanta. El 1967 van presentar el disc Guanyarem-Wir Werden Siegen-Ganaremos (Pläne) amb temes escrits per Esteller i musicacions de poemes de Salvador Espriu, Jordi Monés, Coloma Lleal i una versió d’Alain Gautier. El disc, actualment descatalogat serà reeditat aquest 2019 en format CD juntament amb l’altra referència del duet, Streik! ¡A La Calle! Qui A Dit Que L’Espagne Est Morte? (Pläne, 1969) amb cançons en castellà.
En el capítol de curiositats, cal assenyalar que el conjunt ampostí Junior’s va enregistrar, al costat del pianista Vicenç Sabater el disc La Nova Cançó Catalana (Discos Victoria), que incorpora la primera versió de “L’estaca” de Lluís Llach.
I si Joan & José es dedicaven a la cançó d’autor, els miravetans establerts al barri del Clot de Barcelona Arrels van ser uns dels precursors del pop-rock en català. El grup estava format pels germans Manel i Antoni Vives Pujol (Manuel Pujol i Antoni Vives segons els crèdits del disc) i per Pere Vidal i va presentar un EP i tres senzills entre 1971 i 1973, tots amb Edigsa. En total, set cançons pròpies, una versió dels Bee Gees –“Reviure” (“To Love Somebody”)– i una altra de Procol Harum – “Cansament” (“Hombourg”)–.
Entre els pioners que han gravat discos en català hi hem de comptar diversos projectes d’Arturo Gaya: La Cucafera –dues cançons publicades per Belter el 1983 en single i en un disc col·lectiu– , Lontainers – amb l’LP No sé si vull ser gran (Blau, 1986) i 2000 i espera’t –amb un single amb el nom de la banda, 2000 i espera’t (Blau, 1987)–.
La irrupció del rock català a finals dels 80 i principis dels 90 no es va traduir en artistes ebrencs sonant a les ràdios d’arreu del país. De fet només van aconseguir publicar disc dues formacions. Uns són Gra Fort, de Corbera d’Ebre. La banda del carismàtic Paco Cortiella va publicar tres discos els anys 90 –També hi ha una altra Catalunya (PDI, 1993), Pinten Bastos (Urantia Records, 1994) i Sentiments (Actual Records, 1998). Després han publicat un disc més i en l’actualitat segueixen vius però amb una activitat reduïda a la mínima expressió. Els altres són els ampostins Atzucac –amb Paradisos possibles (Soviet Records, 1993). La banda estava liderada per Alfred Porres, alter ego de l’artista plàstic i musical Rampaire.
No podem acabar aquesta breu ressenya de músics històrics sense esmentar el gran guitarrista Max Sunyer (Pegasus i Iceberg) originari de la Pobla de Massaluca, indubtablement el músic amb més prestigi i trajectòria de les terres de l’Ebre.
La irrupció dels Quicos
El 15 de desembre de 1992 va tenir lloc al bar La Finestra de Tortosa la primera actuació de Quico el Célio. Es van presentar en format duet –Quicó el Célio i el Noi– i amb un repertori de nadales tradicionals. L’èxit els va animar a continuar amb el projecte i fer-lo créixer. Començava una incessant feina de divulgació de la música popular i alhora de reivindicació de les Terres de l’Ebre –les comarques Terra Alta, Ribera d’Ebre, Montsià i Baix Ebre– que en aquell moment es consideraven marginades en molts aspectes. Com que no hi ha res més universal que allò que és local fet amb respecte i intel·ligència, la banda d’Arturo Gaya se’n va sortir. El seu nom va circular a través del boca-orella i a poc a poc van anar omplint sales d’arreu de Catalunya. El debat sobre el possible transvasament de l’Ebre i la posició que van prendre els Quicos, ferma i valenta, van acabar de donar-los un nou impuls.
El seu primer disc Es cantava i es canta (Tram) es va publicar el 1994. Des d’aleshores han publicat 11 discos més: Si no fos (Tram, 1996), Mira bé el que et dic (GMI/Discmedi, 1999), Vinguen quan vulguen (DiscMedi, 2001), Lo misteri de Nadal (discMedi, 2002), No es pot viure (Discmedi, 2004), Oco! (Discmedi, 2008), BSO La batalla de la memòria (DiscMedi, 2009), La taverna di Enrico (DiscMedi, 2011), La barraca (amb Pep Gimeno ‘Botifarra’) (DiscMedi, 2011), 20 anys (DiscMedi, 2013) i No tinc diners (DiscMedi, 2015), així com alguns llibres. En l’actualitat es troben immersos de ple a l’enregistrament de Viatge a Buda, que ha d’aparèixer abans de l’estiu. També han recollit nombrosos premis i distincions, entre els que destaquen 12 premis Enderrock i el Premi Nacional de Cultura 2015.
De manera paral·lela, altres bandes ebrenques també van tenir el seu moment. Entre les que ja no estan en actiu cal recordar Vitruvi, de Ginestar, guanyadors del premi Sona 9 de 2006 i que comptava entre les seves files amb Marc Sendra –després Sendra– i Joan Farnós, actualment a Xeic!. Sendra i Farnós també son Marta i Gregori, un duet que fa versions de rock català. Vitruvi va deixar dos discos publicats per Música Global: Sorolls (2008) i No fem cançons per a qualsevol (2010). També guardonats per Enderrock, en aquest cas amb el premi a la millor cançó de folk per “La rumba ebrenca” als Premis de 2015 hi trobem Lo gitano blanc, amb l’escriptor de Flix Andreu Carranza com a líder i veu. Van publicar un sol disc, també titulat La rumba ebrenca (DiscMedi, 2014).
Amb el tombant de segle es va començar a forjar l’escena actual. El 2004, la banda liderada per Èric Vinaixa, Rodamons va publicar el seu primer disc Temps millors (Picap). Després de Mama (Picap, 2008) Vinaixa ha prosseguit una carrera rockera molt interessant. Un cas similat l’ha viscut Xarim Aresté. Es va donar a conèixer amb Very Pomelo, amb qui va publicar tres discos Figaro, Figaro (Chesapik, 2010), Xurrac Asclat (Chesapik, 2011) i Ràdio Clotxa (Chesapik, 2012).
L’any 2011, Pep Sala va produir i publicar un disc a una banda de Deltebre anomenada CratOR. El disc es deia Una oportunitat (L’Indi) i va colocar el grup en el punt de mira dels afeccionats al rock. Després d’un segon disc, Cendres d’un món perfecte (L’indi, 2014) el grup ha entrat en una fase de letargia, però els seus components asseguren que encara no han cantat la seva última nota.
Entre els antecedents més immediats de l’escena actual també cal assenyalar Culs Cults d’Ulldecona (amb Josep Bordes, de Pepet i marieta). Amb més de vint anys de trajectòria, aquesta banda de reggae i ska encara segueix en actiu.
Un cas particular és el de Josep Maria Bonet, un cantautor que combina el jazz, el blues, el country i les balades a la seva discografia i que ja compta amb cinc discos publicats.
Però sens dubte, un dels músics ebrencs amb més actuacions al llarg de l’any és Miquel del Roig. Antic mestre i cantant en diverses formacions, el veterà artista de l’Ametlla de Mar s’ha convertit en un referent ineludible fins i tot per a molts músics joves dels grups de més èxit. És capaç de sortir sol a l’escenari armat només amb una guitarra i omplir diverses hores de patxanga compromesa. És un dels fixes del cartell del Canet Rock any rere any.
Tots aquests músics i cantants, al costat d’altres com ara els folkies Terrer Roig i Riu en so, el countryman Robert Crescenti, els cantautors Lua Català, Eba i Josep Igual o els rockers Albert i la banda dels 13 i Equus han creat les condicions per tal que l’escena actual sigui rica i plena.
La darrera dècada
Els darrers anys l’escena ebrenca s’ha fet més present que mai gràcies a l’èxit de diferents bandes que han aportat una manera particular d’expressar-se en el món de la música. És el cas de Pepet i marieta. Ja sabeu allò que es comenta, Pepet és el compositor i cantant i marieta una substància psicotròpica que ajuda la creativitat. Sigui com sigui, el grup de Josep Bordes aporta una veu molt personal amb vuit CD de llarga durada publicats a partir de 2004, més un disc recopilatori i diversos senzills fets expressament per a l’ocasió com el dedicat a les festes quinquennals d’Ulldecona, la cançó de l’estiu de TV3, un dedicat a la Via Catalana i el recent “Que nos quiten lo bailao”, la resposta musical a la denúncia que li va posar Vox. A més, també és l’autor de la lletra de “La força de l’Ebre”, la cançó col·lectiva de celebració dels 15 anys de la Plataforma en defensa de l’Ebre.
Uns altres que han tingut una evolució important són Xeic!. Nascuts a Rasquera i amb la voluntat de fer música festiva a partir de ritmes jamaicans. La banda ja compta amb sis discos en els quals ha convidat a participar a components de la pràctica totalitat dels grups i cantants ebrencs amb més ressò. El grup es troba en fase de preparació d’un nou disc que compten en publicar l’any 2020.
Amb un estil similar a Xeic!, els Mascarats de La Sénia també han fet del compromís ideològic i de la música festiva les seves armes. El seu primer disc es va publicar el 2017, però l’èxit els va arribar amb la cançó “Els carrers seran sempre nostres”, que havia de ser l’avançament del segon disc i que al final ha resultat l’excusa per un documental sobre el primer d’octubre que es pot veure penjat a la seva pàgina web. Han acabat el 2018 presentant el segon disc –que no conté l’esmentada cançó– Distopia (autoedició).
Arturo Gaya, ànima dels Quicos ha endegat diversos projectes al marge del grup. D’una banda ha recuperat part del patromini d’Ovidi Montllor al disc Gràcies, Ovidi (DiscMedi, 2011), de l’altra ha profunditzat en la de Pete Seeger amb Tren Seeger i també ha tingut temps de musicar poemes d’Enric Casasses a Sense pistola (DiscMedi, 2015). En l’actualitat, està component cançons noves que han de tenir una sortida diferent de la de Quico el Célio, el noi i el Mut de Ferreries.
També des de Tortosa, la cantautora Montse Castellà està tenint una quota de presència cada vegada més gran als concerts d’arreu del país. Es va donar a conèixer amb una proposta personal amagada sota el nom d’un grup, Isla de Buda, però a partir del segon disc ja ha signat els treballs amb el seu nom. El 2018 va presentar el quart disc de la seva carrera, un doble CD amb cançons pròpies, musicacions de poemes i versions. A més, forma part de les Kol·lontai, amb tres cantautores més.
Amb un prestigi creixent i una carrera encara incipient hi trobem Marcel Bagès. El guitarrista de Flix s’ha donat a conèixer acompanyat de la veu de la badalonina Maria Arnal i junts han publicat l’impactant 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017).
Sommeliers és un grup format per cinc noies, entre les quals hi ha la violinista rapitenca Teresa Noguerón. Amb dos discos publicats han aconseguit seduir fins i tot Lluís Llach en resultar guanyadores del certamen Terra i Cultura. Premi Miquel Martí i Pol l’any 2018 per la musicació del poema “La llibertat” de Joan Margarit. El grup ja ha enregistrat dos discos i presenta espectacle nou.
Ben diferent és el cas dels Sirgadors, liderat per l’incombustible Mario Pons. Al marge de cantant, Pons és director de cinema i ha vinculat el seu projecte musical amb les projeccions del seu darrer documental, El periple.
L’escena ebrenca s’ha enriquit també gràcies a projectes que deriven cap el món de la música ambient noise. És el cas d’Ubaldo, nom artístic de l’ampostí Andreu Garcia, responsable a més del segell Boira Records, on ha publicat el seu disc La pèrdua de l’estat (2017), entre altres discos propis. En aquest mateix segell ha donat sortida a projectes com els rockers Purkinje o Ensemble topogràfic, un interessant duet que treballa amb la música electrònica i que el febrer d’aquest any va presentar a l’Auditori de Barcelona l’espectacle Meteora, fet conjuntament amb el pianista Xavi Lloses.
Ben diferent és el cas del cantautor Daniel Saez, establert a Amposta. El seu darrer treball, l’EP Des del fangar (autoedició, 2016) és de temàtica totalment ebrenca i en l’actualitat es troba preparant un llibre-DVD.
Una escena creixent
L’escena de l’Ebre no para de créixer i és complicat estar al dia de totes les propostes noves i interessants que sorgeixen. Una de les darreres incorporacions és Menut, finalista del premi Sona 9 de 2018, que arriba amb el disc Terra d’argila (aotoedició) sota el braç. Encara més arrelada a la terra hi trobem Sílvia Ampolla, que després d’uns anys de música en directe ha enregistrat el seu primer CD, Olor de terra (aotoedició). Ja en un llenguatge musical ben diferent arriben Gebre, que acaba de publicar el disc Marçà-Falset (The Indian Runners / Bones Festes) i el tortosí Albino Tena. Mentre reposa el seu projecte folk Los Pàndols –amb Tomàs Bosch de Corbera d’Ebre i l’exQuico Santi Martorell– es centra en el seu propi repertori, que ja ha quedat recollit al disc Cap on vas (La Cupula, 2017).
Ara cal estar atent a les novetats que ens arriben de tot arreu. Des d’ulldecona, el rock d’Animalístic ha presentat recentment un nou EP; molt a prop, a Alcanar, els Sukre estan preparant el seu primer disc, part del qual ja tenen enregistrat; els tortosins La Moto del Monaguillo, també tenen a punt el seu segon treball i els rockers Obscens, de la mateixa ciutat, debuten amb el disc Nem-hi (autoproducció). Des de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, els Setrill han gravat una cançó per mostrar el nou so que tenen amb el canvi de cantant. La nòmina és ben llarga: el pop de Rampaire d’Amposta, el punk de Repulsa i Conspiració de Móra d’Ebre, la cançó d’autor de David Roman de Deltebre, rock de Contracop d’Alcanar i de MIM de La Sénia…
Això sí, cal tenir en compte que l’escena és fràgil i que molts grups passen per períodes d’inactivitat, cosa que no vol dir que s’hagin defet. L’Ebre canta i cal escoltar-lo!