[Entrevista feta l’agost de 2019 i publicada al Diari de Prada]

Neus Torbisco-Casals és professora a la Universitat Pompeu Fabra, actualment en excedència i exercint al Graduate Institute of International and Development de Ginebra. Ha format part de l’equip d’advocats que va demandar l’Estat espanyol davant del Comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides.

El dret d’autodeterminació només està reconegut a les colònies?
Això és el que vull aclarir a la conferència. La Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l’autodeterminació d’una manera universal, és a dir, de tots els pobles; no només a les colònies. Però la interpretació oficial que se n’ha fet fins ara ha estat molt restringida. Les darreres dècades, cada vegada que se n’ha fet una interpretació restrictiva s’ha anat qüestionant per diversos grups que han estat colonitzats internament, sobretot pels pobles indígenes. Gairebé tots els estats democràtics reconeixen aquest nou marc, que es basa en una injustícia històrica, i estan aplicant eines de justícia transicional i de reparació per fer front a questes injustícies. 

I Catalunya?
És el següent pas. Catalunya, Escòcia, Quebec, Hong Kong, Caixmir… no han patit una colonització externa però són cultures distintives. Però el rerefons de la lluita és el mateix: la lluita per la igualtat entre grups i no només entre persones, pel dret a l’autogovern… Aquest marc està en discussió, però és que tots els drets humans estan en constant discussió… 

Com?
Hem de confrontar aquest marc restrictiu del dret a l’autodeterminació amb arguments que evidenciïn que aquesta restricció no es pot justificar de manera ètica. El dret a la secessió unilateral no existeix com a tal, però cada vegada s’accepta més la secessió si és producte d’una decisió democràtica, especialment en els casos en què l’estat impedeix el dret a l’autodeterminació interna. Des del meu punt de vista, el 155 demostra que Catalunya no pot exercir el dret a l’autogovern. Hi ha una autonomia tutelada que si ens portem malament, la retiren. Això és totalment contrari a la idea de dret.

Hem de prioritzar la lluita a Catalunya o en el reconeixement internacional?
Totes dues. Són complementàries. Tinc la impressió que internament ho hem fet molt bé i, en canvi, no hem estat capaços de transmetre aquest missatge a fora amb força. Per exemple, l’informe del Grup de Treball contra la Detenció Arbitrària de l’ONU s’hauria d’haver difós de manera massiva perquè pot condicionar la postura d’alguns països. El repte és que els altres països entenguin que Espanya vulnera drets humans.