Centraré la meva intervenció en l’evolució de la música tradicional i el folk en el context que ens és més proper i sobretot el que ha tingut lloc en llengua catalana. Em remuntaré una mica més enllà d’aquest 1970 que indica el títol per referir-me a la situació de la música d’arrel al tardofranquisme.
La música imperant, és a dir, la que se solia sentir per les ràdios a finals dels anys cinquanta i a primers dels seixanta anava en una direcció específica que consistia, d’una banda, a potenciar el flamenc de més baixa qualitat però de fàcil digestió per a les grans masses, i d’una altra banda, a obviar totes les altres músiques d’arrel que tenien lloc a l’estat. I dintre del flamenc s’hi incloïa la cara més festera i banal de la rumba catalana. L’operació de folklorització —en el sentit pejoratiu de la paraula— que es va fer del flamenc a tot l’estat, també es va fer en petita escala amb altres gèneres, com la jota o les sardanes a Catalunya.
Intervenció a les jornades Al Tall: cultura i música tradicionals d’arrel mediterrània, de la Universitat d’Alacant, l’any 2010
El naixement de la Nova Cançó i l’aparició d’una nova generació de cantants amb noves coses a dir i, sobretot, amb un llenguatge diferent no va alterar en un primer moment l’estatus de la música d’arrel. Ni Raimon ni els primers components d’Els Setze Jutges no es fixen en la tradició pròpia més que de manera tangencial (per exemple, ho fa Espinàs a la cançó «A la vora de la nit», inspirada en el text d’aquella cançó que es diu «A la vora de la mar» o «Lo mariner») i poc més. Fins a l’aparició dels darrers components del col·lectiu, en concret de Maria del Mar Bonet, no es comença a mirar el repertori tradicional propi com a font vàlida. El primer disc de la cantant mallorquina, de l’any 1967, conté quatre cançons tradicionals de Menorca. Per a ser justos amb la història caldria significar que un any abans, Maria del Carme Girau, de Simat de la Valldigna, ja havia presentat un EP amb 4 cançons tradicionals i que el mateix 1967, Joan Manuel Serrat va dedicar un LP al cançoner tradicional. Però ni l’una ni l’altre no van continuar explorant la tradició de la manera incansable que ho ha fet Maria del Mar Bonet.
Tornem al 1967. Aquell any les coses ja havien canviat al món de la Nova Cançó. De manera paral·lela a Els Setze Jutges i nodrit amb alguns cantants que no havien pogut entrar en aquell col·lectiu, es va fundar El Grup de Folk, el veritable punt de partida del nou arrelament de la música tradicional i el folk. El Grup de Folk era un col·lectiu de nombre variable de persones sense cap estructura jeràrquica definida que interpretava cançons pròpies i peces d’altri. Es van fer molt populars les adaptacions fetes del repertori de Bob Dylan, Peter, Paul & Mary, Joan Baez o Atahualpa Yupanqui, entre d’altres. A més, per primera vegada es va agafar el repertori tradicional català i es van fer versions modernes i iconoclastes. Ho feien, per exemple, Pau Riba i Jordi Pujol. Altres músics que van formar part d’El Grup de Folk i que avui, quaranta anys després continuen lligats al món de la música són Jaume Arnella, Sisa, Jordi Batiste, Jordi Roura o la mateixa Maria del Mar Bonet. Paga la pena recordar que també en van formar part els desapareguts Xesco Boix i Ovidi Montllor.
A València i a imatge i semblança d’El Grup de Folk va existir el Grup València-Folk. L’experiència va durar de 1969 a 1972 i va resultar ser l’embrió de grups importantíssims en el marc de la música d’arrel al País Valencià: Els Pavesos, Carraixet i Al Tall. Tres grups amb un origen comú i un repertori ben diferent.
Abans que El Grup de Folk cal referenciar un altre nom sovint massa oblidat: Los Valldemossa. El grup, fundat el 1959, va ser pioner a introduir cançons tradicionals de la seva illa als seus directes i als seus discos. En aquest sentit cal destacar el disc Los Valldemossa at The Blue Angel, gravat en directe en aquesta sala londinenca el 1961. A la popularitat de Los Valldemossa —Els Valldemossa a partir de 1970— hi van contribuir les aparicions televisives a la BBC, que van arribar a ser set en un sol mes. L’estela d’Els Valldemossa va ser seguida anys més tard per bona quantitat de grups mallorquins que, entremig del seu repertori van gosar posar alguna cançó tradicional de l’illa —sobretot «Na Catalina de plaça».
En aquest context sí que arribem als anys setanta. La música d’arrel agafa una nova empenta amb l’aparició de grups com Traginada a Menorca, Uc a Eivissa, Coses al Principat i Al Tall a València. Al marge de Coses, que tenia un repertori molt eclèctic que es balancejava entre la cançó d’autor i el folk-rock, els altres tres grups van agafar repertori tradicional i en van actualitzar el so. No es tractava de fer música amb voluntat de documentalista, sinó de dotar l’arrel d’un so modern. Ho fan molt bé els Uc, que resulten un referent ineludible a l’hora de dotar de personalitat musical a Al Tall. Els valencians fins i tot incorporen alguna de les cançons d’Uc a les primeres actuacions. Però de seguida Al Tall fa una passa endavant i entén que el seu paper no és únicament reproduir cançons ja fetes sinó de produir-ne de noves. Ho veuen clar fins i tot abans d’entrar en contacte amb Jan Maria Carlotti l’any 1980. I després d’aquesta coneixença molt més: la riproposta, la mediterrània com un mar musical d’anades i vingudes… En el camp de la rumba cal esmentar l’intent gairebé en solitari de Gato Pérez de dignificar el gènere.
Per no resultar avorrit amb l’enumeració de grups i cantants que han fet de la música d’arrel l’eix central del seu repertori, destacaré els que, a parer meu, han fet una feina més important i personal. El primer nom a què acudeixo és el de Jaume Arnella, supervivent del temps d’El Grup de Folk, romancer i amb una trajectòria plena d’experiments molt interessants, alguns feliçment reeixits —com ara L’Orquestrina Galana o l’efímera Orquestra Simfònica de la Canya—. També val la pena destacar la feina de Jordi Roura al capdavant del grup d’animació infantil Ara Va de Bo; la solidesa del mallorquí Biel Majoral que, tot i estar en actiu des dels anys setanta no publica cap disc fins el 1997; l’aparició de Música Nostra, que dóna continuïtat artística a la cantautora Miquelina Lladó; la creació a l’Alguer de Càlic, que renova el repertori català de l’illa; la irrupció d’altres grups interessants al País Valencià: Cànem, Urbàlia Rurana, Tres fan ball…
Encara els anys vuitanta, un altre fet modifica totalment el reconeixement de la música d’arrel: la creació del Festival Tradicionàrius a Barcelona. En la seva creació hi prenen part, entre d’altres, Jaume Arnella, Jordi Roura i Jordi Fàbregas (antic integrant de Coses i La Murga, entre d’altres). La feina de formigueta que es fa a partir de la primera edició del Tradicionàrius l’any 1988, primer amb molt poc ressò i més tard generant un interès creixent, serveix per a explicar l’evolució de la música d’arrel. A redós del Tradicionàrius apareixen nous grups: Tercet Treset, Radiokuatre, Primera Nota o El Pont d’Aracalís. Tota una generació de músics que es fa gran actuant al Tradicionàrius i en un bon grapat de festivals que sota el mateix nom es fan en diverses localitats. El Tradicionàrius és potser el festival més important de música d’arrel però cal destacar altres iniciatives encaminades al folk només per ballar, com la que té lloc cada divendres a la plaça del Rei de Barcelona sota l’impuls de Francesc Marimon, de La Portàtil FM.
Tot plegat dóna un reconeixement a la música tradicional inimaginable dues dècades enrere. De la quantitat de grups i cantants sorgeix la qualitat i la cosa ja s’explicita de manera fefaent amb la següent generació de músics que sorgeixen per tot el país: Ai Ai Ai, S’Albaida, Aljub, Pep Gimeno ‘Botifarra’, Cendraires, De Calaix, els diversos projectes de Marcel Casellas, Carles Dénia, el recobrat Miquel Gil, L’Ham de Foc, Eduard Iniesta, Franca Masu, Mesclat, Néstor Mont, La Nova Euterpe, Pomada, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Romàntica del Saladar, Claudio Sanna (antic líder de Càlic), Sol i Serena, Tralla, La Troba Kung-Fú, Les Violines, Xazzar… una nòmina massa curta per a ser exhaustiva.
En quaranta anys, la música tradicional ha passat d’un panorama marginal en què només se sustentava en la genialitat d’alguns dels seus membres a una veritable escena rica en matisos si bé, en el cas que ens ocupa, mutilada per la manca de la infrastructura industrial necessària per tal que els grups puguin donar a conèixer els seus treballs al seu públic potencial. La bona salut dels creadors es pot veure frenada per les dificultats per a poder actuar en directe i sobretot per la greu crisi estructural que afecta des de fa uns anys la indústria discogràfica a tot el món. L’èxit internacional de la world music ha estat un element positiu amb vista a la internacionalització de la nostra música tradicional que ha pogut ser escoltada i reconeguda amb diversos premis arreu del món —recordeu la bona valoració, per exemple, de Miquel Gil, L’Ham de Foc i fins i tot de la Companyia Elèctrica Dharma— però en canvi no ha aconseguit arrossegar més públic autòcton. De vegades sembla més fàcil sentir algú cantant en català en un festival de world music que es faci a Viena o Budapest que no pas si té lloc a Barcelona o València.
Tampoc els mitjans de comunicació no podem sortir airosos si creiem que hem fet bé la nostra feina i que hem donat a conèixer tot allò que valia la pena. Parlo en general sense particularitzar en les poques experiències que han valgut la pena. Em refereixo sobretot a la feina dels diaris generalistes, capaços de dedicar molt d’espai a grups de fora i ni tan sols citar els músics del país. Parlo de les televisions públiques —les privades, ai las, no cal ni tenir-les en compte— que en el millor dels casos han acotat la presència dels músics tradicionals a un sol programa i a un horari poc atractiu.
Com a conclusió final podem dir que en aquest lapse de temps hem passat d’una producció escassa, de resistència i amb tendència a l’autoconsum a una producció abundant, diversa, d’alt valor i universal. El punt fosc és que la indústria no ha volgut o no ha sabut acompanyar els músics en aquest camí.
Joaquim Vilarnau