Salvador Espriu és, en aquests moments, un dels poetes catalans més musicats. La seva obra pot ser escoltada en multitud de registres que van des de la cançó d’autor (Ramon Muntaner, Josep Tero, Marina Rossell) als ritmes caribenys (La Tresca i la Verdesca) i ballables (Orquestra Plateria); del rock (Oriol Tramvia) al folk (Jaume Arnella), del pop (TR) al cant coral (Coral Sant Jordi). Igualment, podem sentir-lo en la pràctica totalitat dels accents de la llengua catalana: català oriental (Núria Feliu), lleidatà (Xavier Ribalta), valencià (Elies), mallorquí (La Fosca) i fins i tot alguerès (Paolo Desí). Alguns artistes joves s’han sumat a les musicacions històriques dedicant bona part d’un disc (Túrnez & Sesé) o el treball sencer (Dídac Rocher) a l’obra del poeta de Sinera. En el record de tots ells hi ha de constar, però, que el primer de cantar-lo va ser Raimon.
“Jo vaig musicar la “Cançó de capvespre” el 1963. En aquell temps, Manuel Valls ja havia musicat les Cançons de la Roda del Temps en clau clàssica però no s’havien publicat i jo no les coneixia. Em va impressionar la seva poesia. Jo vaig llegir Espriu amb 22 anys. Des de València, en aquella època no era gens fàcil llegir res en català. Jo havia llegit en anglès, francès i castellà: Elliot, Paul Eluard, Ezra Pound, Pedro Salinas, Machado, Hernández, Celaya, Pepe Hierro… El 1963 va sortir l’obra poètica d’Espriu i Fuster em va regalar aquell volum. Aquell estiu, a Ais de Provença em va sortir la “Cançó de capvespre”. Vaig anar a casa l’Espriu a ensenyar-li, li vaig dir que volia musicar les 12 cançons i em va dir que fes el que volgués.”
“Cançó de capvespre” és, a més a més, la primera musicació que fa Raimon sobre un text que no ha escrit ell mateix. “Jo havia fet sis cançons: les quatre del primer EP, el “Diguem no”, “Disset anys” i immediatament ja ve Espriu. Et trobes amb alguna cosa que t’agradaria haver dit i que tens la sensació que si l’intentes dir ho faràs pitjor. Però hi ha altres coses: cal entendre el poema i veure si la música està al seu servei o se’l carrega.”
El 1967 es publica Cançons de la Roda del Temps (Edigsa), un disc molt ambiciós que reuneix tres puntals de la cultura catalana: Joan Miró, Salvador Espriu i Raimon. El disc es va anar endarrerint perquè a la companyia discogràfica li semblava una obra poc comercial que podria confondre els seguidors del cantant.
En total, Raimon ha musicat 22 poemes d’Espriu. Tots, inclòs el darrer, “Diré del vell foc i de l’aigua”, estan recollits al volum Raimon-Espriu. Poesia cantada (Picap, 2003). “Sempre canto Espriu. He fet recitals monogràfics amb la seva obra però als concerts normals sempre n’hi poso un parell o tres com a mínim.
El 2013 es commemora el centenari del naixement del poeta. Entre els actes previstos no hi ha cap presència singular de Raimon, l’artista que més ha fet per donar a conèixer l’obra d’Espriu. “A mi m’hauria agradat editar de nou Cançons de la roda del temps, de manera remasteritzada, amb noves versions, amb un documental que va fer TV3 quan vaig cantar al Teatre Lliure… una edició especial amb molt material. Però no he notat que ningú no hi tingués cap interès especial.”
El 9 de novembre hi haurà un concert especial basat amb Espriu. “Com que no hi ha prou mitjans per tornar a fer un concert com el del Lliure en que només hi vaig cantar Espriu, faré una selecció de poemes a la segona part i una primera part meva. Aquest concert el portarem a d’altres poblacions com Vic i Vilafranca, per exemple. I el 22 de novembre a Madrid, a Bellas Artes, que el llegiré en castellà. Però a mi no em calen aniversaris, jo sempre canto Espriu.”
A l’hora d’opinar sobre l’Any Espriu, Raimon es mostra prudent. “Encara queda molt any. Si voleu, el gener que ve, quan ja hagi passat tot, en parlem. Aquestes coses, si serveixen perquè la gent el llegeixi i que faci que algú s’hi interessi, valen la pena. Per l’Espriu i per a qualsevol escriptor, o creador. La majoria de països mitjanament civilitzats ho fan. Ara, del ‘com’ ja en passarem balanç el gener vinent.
Joaquim Vilarnau
Article inèdit