Diumenge passat, quatre diaris catalans van oferir als seus lectors la possibilitat d’adquirir conjuntament amb el diari un disc solidari vinculat a la Marató que aquest proper cap de setmana organitza TV3. O, com a mínim aquesta era la teoria.

L’any passat ja em vaig quedar sense. Vaig anar a comprar el diari a quarts d’onze i no és que no en quedessin, és que havien fet curt fins i tot pels que havien tingut la precaució d’?’encarregar-lo. Vaig provar en altres quioscs i, és clar, la resposta va ser idèntica.

Tampoc no és tan greu. Era la primera vegada que ho organitzaven i no ho van calcular bé.

Aquest any ja m’?’ho he muntat millor. He anat a encarregar-lo un dia abans. El resultat, però, és el mateix que el de l’?’any passat. Res. Ja no acceptaven encàrrecs perquè ja sabien la quantitat de discos que tindrien. En algunes ocasions, la quarta part de la sol·licitada.

Havent-me quedat sense disc per segon any consecutiu, he vist al TN un quiosc amb un expositor amb els discos. Suposo que devia ser d’attrezzo perquè, comentant-ho amb amics i coneguts, he corroborat que el meu cas no és excepcional.

De què serveix tanta publicitat i tant cofoisme si a la pràctica, el disc és introbable per la majoria dels interessats? Per acabar-ho d’adobar, m’asseguren que les xifres de discos que es donen per venuts no són reals, que estan inflades. Fer les coses bé és tant difícil?

Aprofito per fer la crida: si algú té els discos de la Marató de l’any passat i d’enguany i no sap què fer-ne, els hi recompro. De cara a l’any que ve ja no m’enganxaran. Ahir vaig anar a dir-li al quiosquer que em guardi el disc de la Marató 2007.