Em confesso a la primera línia: m’agraden les versions. Em diverteix que un grup interpreti temes d’?’altri, que les giri, que les faci seves. I si això passa amb les cançons en català, encara més perquè significa de passada un símptoma de normalitat i un camí per. A poc a poc, establir uns estàndards propis.
El 2005 i al principi de 2006 ens van cosir amb homenatges a Ovidi Montllor, la majoria dels quals consistia en el fet que algun artista –ni tan sols calia que tingués res a veure amb l’homenatjat– cantés cançons de l’alcoià. Després de l’estiu, el Dioptria de Pau Riba va viure el seu celebratge. I últimament, en poques setmanes han sortit tres discos d’?’homenatge: a Teresa Rebull, a Sopa de Cabra i a Joan Manuel Serrat.

Normalment, en aquest tipus de discos hi ha tres tipologies d’artistes: els que hi són per retre un homenatge sincer a l’artista en qüestió; els que hi són perquè la discogràfica els vol promocionar i els que hi són per aprofitar-se de la història. Els podem definir com: sentimentals, promocionables i aprofitats.
En aquest sentit, cal dir que qui ha jugat més net és Música Global Discogràfica, l’editora de Podré tornar enrere. El tribut a Sopa de Cabra. Va delegar en Pep Blay la direcció artística del disc i el periodista és qui assumeix la tria. Ell és qui ha suportat les pressions d’?’editorials i discogràfiques interessades en col·locar els seus
artistes. Però en vista del resultat, cal felicitar-lo.

El cas de Teresa Rebull és diferent. L’especial biografia de Rebull i la seva desvinculació del món musical català, van fer variar els paràmetres normals en aquest tipus d’esdeveniments. Cal felicitar-se per la inclusió de Túrnez & Sesé i Relk i potser només lamentar que algun artista no va arribar al nivell del que s’esperava d’ell. L’única gran errada va
ser no convidar Maria Laffitte.

El tercer treball, de tres discos, és el tribut a Serrat. Quaranta versions donen per molt i com que hi ha de tot a la vinya del senyor, aquest disc ho reflecteix amb intensitat. Aquí és on es veuen més clarament les tres categories de les que parlàvem al començament. Però més que acusar amb el dit els qui em sembla que no estan a l’altura, crec que la manca de direcció artística es nota amb la tria dels convidats. Em sembla bé la mescla estílistica i generacional, però hi trobo a faltar alguns artistes. A tall d’exemple en citaré només tres, però ben diferents. Trobo sorprenent que no hi sigui Albert Fibla, l’exponent més influenciat per Serrat dels nous cantautors. Em sembla incomprensible que no hi sigui el cantant valencià Lluís Miquel, amic de Serrat, amb qui va enregistrar una impagable versió de la “La Fanette” de Jacques Brel. I, finalment, posats a recuperar gravacions antigues, celebro la inclusió de Tete Montoliu, però trobo a faltar al Mestre Bardagí, que el 1998 va fer un esplèndid doble disc instrumental només amb versions de Serrat.

El nom del disc Per al meu amic? Serrat és del tot encertat i les fotografies (una sessió al carrer Poeta
Cabanyes, l’espai on Serrat va viure la seva infantesa) són una gran porta d’entrada als discos i demostren que algú hi ha estat pensant.

La llàstima és que al sentir-los ens queda més la impressió d’acumulació d’artistes més o menys motivats per cantar Serrat que no pas la d’un homenatge realment meditat per honorar un dels grans cantautors catalans i una figura imprescindible de la Cançó.